Tens un pis, no un palau

Ho sabem perfectament els catalans però encara ho saben millor els nostres joves, als quals els resulta impossible emancipar-se. Sobre aquesta realitat tothom pot dir-hi la seva i buscar excepcions a la norma, però les grans xifres ens descriuen molt bé l’escenari que hem creat entre tots. Actualment, els joves catalans marxen de casa dels pares als 29 anys de mitjana. A França o Holanda, als 23. Busquem les causes. La primera, que l’atur juvenil està prop del 20% a Catalunya i molts dels que treballen tenen un sou d’aquells de riure per no plorar. La segona, que els diners destinats al lloguer en una ciutat com Barcelona es mengen el 50% dels ingressos familiars. En altres ciutats, la cosa no està per tirar coets. Als joves els encantaria emancipar-se. I els agradaria fer-ho sols o en parella i no compartint pis amb sis amics o amb sis desconeguts. Però ni el mercat de l’habitatge ni la realitat laboral del país els ho permet. Més difícil que descriure la situació és buscar solucions. La qüestió de l’habitatge és un gran problema per alguns però, paradoxalment, també és la taula de salvació per d’altres. Molts propietaris d’un o dos pisos necessiten llogar-los al millor preu possible i on la majoria veiem un pis o una cofurna, alguns hi veuen un palau a l’hora de fixar el preu. No parlem ja dels grans propietaris, que van a cop de despatx d’advocats i assessors patrimonials. En definitiva, tenim un país on qui té un pis pensa que té un tresor però, mentrestant, molts joves marxen a treballar fora, la societat s’empobreix a gran velocitat i les solucions cada cop son més difícils de trobar.