Qüestions emotives

Es veu que als països nòrdics la immigració i la formació de les generacions joves (joves, en un sentit ampli) estan provocant un canvi en la llengua d’ús al carrer. Als comerços, als restaurants i als espais d’oci, l’anglès s’està fent un lloc com a llengua preferencial, fins i tot substituint la llengua pròpia de cada país. De moment, pel que diuen els ciutadans d’allà no sembla que s’ho prenguin com una amenaça. Mantenen programes de formació per a immigrants i alts nivells d’exigència sobre el coneixement de la llengua pròpia per accedir a llocs de feina i responsabilitat. Res que no coneguem a Catalunya. Que no vol dir que ho fem. A Catalunya, a més, sabem que el coneixement de la llengua pròpia del país no frena la regressió en l’ús al carrer. Defensar una llengua sense estructures d’estat és més difícil que quan les tens, però tot i així hi ha una part emocional en l’ús de les llengües que marca obertament la seva evolució.

El propietari de la cadena de supermercats Bon Preu i Esclat, Joan Font, ho diu obertament. Ells marquen el català com a llengua preferencial als seus supermercats amb la voluntat de satisfer els seus clients, d’arribar-hi a través del vincle emocional. Què passa, però, quan el parlant canvia d’idioma? On va a parar el vincle emocional?