La pagesia, en segon terme

El sector agrícola acostuma a quedar en segon terme quan els periodistes escriuen sobre temes econòmics. M’ho podria aplicar a mi mateix. Potser és perquè no en sabem prou o per una altra raó. En tot cas, tots acceptem que els productes agrícoles són la base de la nostra vida. La guerra d’Ucraïna ha posat en evidència que hi ha una guerra tradicional entre aquell país i Rússia, mentre que hi ha una guerra comercial al voltant de l’exportació de blat i altres cereals. Els principals clients d’aquestes exportacions són alguns països de la banya d’Àfrica i alguns d’europeus, amb Alemanya al capdavant. S’estan fent esforços per regularitzar aquesta situació. En general, els països desenvolupats donen atenció preferent a la indústria i al sector de serveis. La indústria té com a objectiu facilitar la maquinària que serà la plataforma de productes i serveis de tota mena, però en canvi produeix pocs aliments.

De l’agricultura i la ramaderia només ens preocupa el producte final destinat a les persones. El pagès queda en segon terme i ningú hi pensa gaire. Com si els governants diguessin “Ja t’apanyaràs!”. Les potències agrícoles no són precisament les més destacades al nostre món desenvolupat. Però quan hi ha una crisi que afecta un estat productor agrícola, tots patim. És el que està passant amb la guerra entre Ucraïna i Rússia.

M’agradaria pensar que aquesta guerra pot comportar una major atenció a l’agricultura i a la ramaderia pròpies. Els grans plans que tenen molts dels nostres estats s’haurien d’aplicar a la producció agrícola i al desenvolupament d’energies alternatives: eòlica i solar, principalment. L’agricultura i l’energia són dos puntals del desenvolupament humà. El fet que els cereals ucraïnesos i russos vagin majoritàriament a l’Àfrica no és una menysvaloració d’aquesta exportació. Àfrica és el gran continent abandonat i més fam suposaria més immigració cap a Europa. Els xinesos es preocupen d’intervenir a l’Àfrica amb l’aportació dels seus coneixements tècnics, mentre que els països desenvolupats d’Occident estan només interessats en els sectors industrials, minerals i de serveis propis i deixen l’agricultura en un segon terme a l’hora d’estudiar-hi avenços en la tecnologia i la millora de la producció.

La guerra d’Ucraïna és una prova que hem de posar l’agricultura en primer terme i que és fonamental l’avenç en tecnologia per augmentar la producció i la bona qualitat en terrenys més reduïts. Europa no és precisament agrícola, ni de bon tros. Els governants europeus es preocupen poc d’aquest sector. La pagesia francesa no és pas la més afavorida i el mateix es podria dir de la pagesia espanyola i la catalana. Sobretot l’espanyola, perquè en determinades zones com Andalusia encara es viu amb marcada una dependència dels señoritos i de la vella noblesa andalusa. Els catalans, en canvi, tenim una pagesia que pot triar els productes que pot plantar quan els terrenys no són de la seva propietat gràcies a una aplicació del vellíssim dret romà. No conec cap pagès que passi fam.

Donem gràcies a la pagesia, que no té vacances i que treballa els diumenges, perquè les bèsties mengen cada dia i les plantes necessiten aigua i fertilitzants. Vet aquí com la desgraciada guerra d’Ucraïna pot donar-nos alguna visió positiva de les nostres activitats. Valorem més el pagès i la feina que fa, que molt sovint no ens arriba de manera directa, sinó a través de la indústria transformadora. Sense l’agricultura i sense la ramaderia beuríem aigua i menjaríem fruita i poca cosa més.