Rituals del perdó

Enmig de la iconografia de l’horror fabricada al centre de la civilitzada Europa, recuperar la figura de la jove actriu Sacheen era tot un goig. La seva aparició va durar només un minut. Un minut que, després de 50 anys, emociona encara (el vídeo, el podeu veure a YouTube). Davant l’Acadèmia de Hollywood començà dient: “El meu nom és Sacheen Littlefeather. Soc una apatxe i soc presidenta del Comitè Nacional d’Imatge Afirmativa dels Natius Estatunidencs.” En la cerimònia de 1973 Marlon Brando acabava de ser reconegut per l’Acadèmia com a millor actor pel seu imponent paper de Vito Corleone a El Padrí. I Sacheen va ser l’escollida per anunciar, davant la desconcertada Acadèmia i davant del món, que Brando refusava el guardó per aquesta raó: pel maltractament dels indis en la indústria cinematogràfica. L’actriu fou esbroncada en l’acte. Després patia el boicot de la indústria. Ara, a mitjan agost, s’ha conegut la carta que l’actual president de l’Acadèmia, David Rubin, li ha enviat per demanar disculpes pel maltractament que va rebre en la cerimònia i per part de Hollywood. I per al 17 de setembre li ha promès un acte solemne de desgreuge. Ella ha fet: només fa 50 anys...

Uns milers de quilòmetres més el nord del continent americà, el papa Francesc emprenia un pelegrinatge únic. Visitava uns poblats de les comunitats indígenes del Canadà per demanar-los perdó. Les imatges del papa en cadira de rodes, rodejat pels caps de les tribus índies amb els seus ornaments de gala i, en algun cas, plorant després del discurs de Francesc, ja han passat als annals de l’Església de Roma. “Demano perdó humilment –proclamà– pel mal que tants cristians van cometre contra els pobles indígenes.” Qualificà sense pèls a la llengua d’“error devastador” l’actuació de l’Església catòlica en els internats per a les comunitats indígenes durant un segle, entre finals del XIX i finals del XX. Reconegué que l’Església havia cooperat en “projectes de destrucció cultural i assimilació forçosa”. Era suficient? Si més no, era un gest exemplar davant la magnitud de la “devastació”. Les xifres són conegudes: uns 150.000 nens i nenes indígenes van ser separats de les famílies i internats en 139 centres administrats per ordes religiosos, on patiren tota mena d’abusos i fins i tot la mort. Fins avui s’han localitzat al Canadà més de 1.200 tombes de menors sense cap nom.

Encara al continent americà, Colòmbia oferia al món, després d’una llarga devastació de 60 anys, mig milió de civils morts i vuit milions de desplaçats, mostres i mètodes per superar la guerra civil permanent i fer viable la reconciliació nacional. Semblava impossible, però l’esperit del procés de pau signat entre el govern i les FARC el 2016 culminà aquest estiu amb dues fites històriques: la presentació i publicació de l’informe final de la Comissió de la Veritat i la victòria històrica de Gustavo Petro, primer president d’esquerres de Colòmbia. Un any abans tenia lloc en un poble del nord de Medellín una festa que resumia el nou esperit. A Dabeiba, la comunitat indígena de l’ètnia embera, les autoritats municipals i un grup d’exlíders guerrillers compartien un “ritual del perdó” per tots els actes de violència que tingueren lloc al municipi durant el conflicte armat, una zona disputada entre les FARC i els paramilitars i l’exèrcit. El líder indígena, Leonardo Domicó, digué: “Parlo des del dolor, però ja els he perdonat, perquè els éssers humans hem de fer que la violència disminueixi i prevalgui la pau.” El mètode bàsic, el deixava marcat el lema de l’informe de la Comissió de la Veritat: “Hay futuro si hay verdad.”

De la veritat al perdó. He volgut recordar tres moments singulars d’un estiu especialment dolorós a l’hemisferi nord. Perquè són tres gestos exemplars que ens diuen: la veritat de les víctimes és indispensable per obtenir el seu perdó. Els rituals del perdó entre víctimes i victimaris són possibles i honoren la condició humana. Però amb una condició: conèixer i fer conèixer la veritat. Tota una lliçó per a realitats molt pròximes, com la frustrada llei espanyola de “memòria democràtica” o la negativa de l’episcopat espanyol a investigar la pederàstia. Realitats que no aprecien el valor de la veritat ni del perdó ni del futur.