Dubrovnik i els no-llocs

Quinze anys després torno a Dubrovnik. La Magdalena, que ens fa de guia, ha decidit dur-nos en cotxe i ho fa amb la mateixa il·lusió que em faria a mi acompanyar uns familiars que amb prou feines recordes al centre de Barcelona, un dia d’agost a trenta-sis graus. Són les set de la tarda i el trànsit és descomunal. Condicions excel·lents per escurçar la visita al màxim i poder fer les imprescindibles fotos que serviran per evitar preguntes del tipus “Com és que has anat a Croàcia i no has visitat Dubrovnik?”.

La Magdalena, família política molt llunyana, ha convertit la meitat de la seva casa, vint quilòmetres al nord de Dubrovnik, en habitatge turístic. Hi ha posat una piscina i ara cobra 300 euros per nit a turistes britànics o alemanys, preferiblement. El monocultiu turístic de la zona ha imposat noves regles per a tothom. No heu arribat en el millor moment, confessa. El seu poble, d’uns mil habitants, bull d’activitat amb desenes d’habitatges reconvertits en entrades de Booking o Airbnb, curses de turistes amb maletes amunt i avall i habitants esdevinguts improvisats equips de neteja. És l’efecte Dubrovnik.

La filla treballa durant tot l’any de cambrera en el iot privat d’un magnat rus. El cosí fa de taxista durant quatre mesos i la resta de l’any, entre línies, entenem que mandreja. La tieta, a l’estiu, va a viure amb la filla per tal de posar la casa de lloguer. El marit, enginyer de màquines en naus de gran tonatge, ara jubilat, explica com han canviat les coses. Els nois que avui en dia agafen la professió ja no volen anar en vaixells mercants. S’estimen més els creuers de passatgers. El manteniment de la nau és tan curós i el negoci tan lucratiu, que, amb sort, en tota una temporada ni tan sols hauran de posar els peus en la sala de màquines.

Per al cas de Dubrovnik, el leitmotiv turístic ha anat evolucionant al llarg dels anys. De vila medieval de referència –l’antiga Ragusa, contrapès al poder de Venècia– a exponent del turisme bèl·lic conseqüència de la guerra amb Sèrbia (1991-95), i a esdevenir, darrerament, escenari de Joc de trons. Les referències a la sèrie, omnipresents, penso que com a mínim li són més escaients que no pas a l’equivalent museu de Split, amb nan inclòs a la porta, coneguda més aviat pel seu preservat complex romà.

AVUI dia, el centre històric de Dubrovnik ha assumit plenament el rol històrico-capitalista d’esdevenir escenari a temps complet. Som davant d’un cas de manual de no-lloc. Espais desproveïts d’identitat i sembrats de llocs comuns com botigues de llaminadures, tasses, samarretes, gelateries o bars amb terrassa. Ciutats que recorden aeroports i grans centres comercials, on no s’hi viu i on la gent no va a trobar-s’hi sinó que hi va de visita. Espais on els ciutadans són reemplaçats per passavolants i on la rotació i l’optimització de l’extracció monetària esdevenen la norma de relació social.

La memòria recupera en aquests moments passatges viscuts a Las Vegas, amb els seus casinos on homes de mitjana edat pernoctaven davant de màquines escurabutxaques amb una bossa de monedes de quart de dòlar sobre la falda. A Dubrovnik, a diferència de Las Vegas, no hi trobem cambreres de pit generós alimentant la ludopatia a base de gintònic de cortesia. Aquí els ciutadans actuen de figurants de ple dret. Disfressats de trompeters o de bards malgirbats que reprodueixen la coneguda banda sonora televisiva. A diferència de Split, almenys, no hi trobes els simpàtics locals que vestits de romans s’arrapen als infants per extorquir una fotografia als pares. Qui no es consola és perquè no vol.

Corria l’any 1910 que el poeta Marinetti es va deixar anar amb el seu manifest contra la Venècia venuda al turisme. El text, declamat des de la Torre del Rellotge de la ciutat dels canals, va ser rebut amb el menyspreu i la incomprensió dels venecians que se’n beneficiaven directament. El Manifest no va aturar l’explotació de Venècia però sí que va contribuir a reconvertir el malestar davant de l’afany de lucre abassegador en l’encara més perillosa militarització i el suport al feixisme que confluirien en les dues guerres mundials. No sé què diria Marinetti avui dia del seu estimat Adriàtic, però sí que sé que, de totes totes, li haurien penjat l’etiqueta de populista.