Pitjor

Si vius a Catalunya, sabràs que últimament els partits i les associacions independentistes han esmerçat bona part dels seus esforços a atacar-se els uns als altres, perquè no estan d’acord sobre quina estratègia s’ha de seguir per aconseguir la llibertat. El nivell de rancor és especialment alt quan es parla d’ERC i la seva taula de diàleg. No voldria entrar en aquesta discussió, però sí remarcar un parell de coses: els insults proferits a les xarxes socials, sobretot els que rep l’Oriol Junqueras, són d’una lletjor excepcional si tenim en compte que ell va passar tres anys de la seva vida a presó per haver defensat les seves idees; segon, sovint s’oblida que des de l’estranger la taula del diàleg es veu com una estratègia necessària que en pot complementar d’altres. Per exemple, els del Grup Transversal del Parlament britànic sobre Catalunya, que ha donat suport al moviment independentista des de fa temps, no entenen, gens ni mica, els atacs contra ERC.

En general, es nota que molts catalans independentistes estan farts dels líders de tots els partits ídem. Si els serveix de consolació, al país on vaig néixer la situació és molt, molt, pitjor. Actualment, en aquell estat de 67 milions de persones, tan sols uns cent mil membres del Partit Conservador poden decidir qui en serà el primer ministre. Els candidats es diuen Liz Truss i Rishi Sunak. La Truss ha dit que vol pagar els metges de la seguretat social 10% menys i ha qualificat els obrers britànics com “els pitjors ganduls del planeta”. En Sunak, d’altra banda, s’ha convertit en un multimilionari mitjançant un fons de cobertura de legalitat dubtosa; pel que fa als obrers, ha dit públicament que no n’ha conegut mai cap.

No estic dient que els líders independentistes catalans siguin modèlics, sinó que ho semblen en comparació d’aquests dos anglesos, un dels quals serà aviat el líder de la sisena economia del planeta.