Els ingredients

Diuen que abans ja passava però que ara, després de la  pandèmia, s’ha generalitzat i és més freqüent. Em refereixo a la falta de comunicació, d’empatia i d’educació que hi ha en llocs on t’han d’oferir un servei.  I tant et pot passar a les urgències d’un centre sanitari de referència comarcal com en un restaurant de nomenada i prestigi amb reconeixements internacionals. En un hi acudeixes per necessitat i a l’altre hi vas per voluntat. I tant en un lloc com en l’altre el tracte quan hi entres no és el que t’esperes ni  crec que ens el mereixem. Estarem d’acord que les condicions en les quals acuts en un lloc i en l’altre són molt diferents, però tens la mateixa sensació de falta d’educació, d’empatia, d’educació. Aquest estiu en pocs dies de diferència ho hem pogut constatar.  Al centre hospitalari hi entres amb nervis, amb presses, amb preocupació. I a l’altra banda, t’esperes trobar-hi algú que quan t’atengui se sàpiga posar al teu lloc i t’ho posi fàcil. Doncs no.   Et fan sentir com si els fessis nosa i et fessin un favor atenent-te. Em sembla que no és demanar tant que hi hagi professionals que sàpiguen fer bé la seva feina. Empàtics, comunicatius i educats. D’igual manera, quan entres en un restaurant,  per anar a  dinar o a sopar, hi vas  per passar una bona estona. I no hi ha dret que la comunicació, l’empatia i la bona educació no siguin ingredients bàsics en un indret que té cura de detalls determinants com l’ambientació, la neteja i, per descomptat, la  cuina i en canvi no creu que s’hagin d’esmerçar esforços a connectar amb aquell que arriba al seu local.  Però no fer-ho i donar un servei descurat,  desatent i poc empàtic amb el comensal, aigualeix un bon àpat encara que sigui deliciós perquè la comunicació és deficient, l’empatia nul·la i el tracte t’ha fet sentir malament, menystingut. Trobo que per una bona convivència són bàsics aquests ingredients.