Pensar Déu en femení

Començo per dir que no em considero feminista, sinó personalista. És a dir, que considero feminitat i masculinitat dues vessants de l’ésser humà. I soc feliç que m’hagi tocat ser dona, però sé que tots tenim trets de masculinitat i de feminitat. És per això que reivindico la tasca de la dona en la societat i en l’Església, precisament perquè no hi ha d’haver desigualtat, sinó diferència, que és precisament el que enriqueix una societat i un grup humà. Dit això, suposo que essent natural que hi hagi una prevalença d’un tret masculí o femení sobre l’altre, la meva manera d’estimar Déu i sentir-me estimada per Ell té molt de feminitat. El meu enamorament de Jesús segur que està tenyit de feminitat. I la meva manera de cuidar la vida i tenir cura del meu amor a Déu està ple de feminitat. [Jo no soc teòloga ni puc parlar des d’un coneixement psicològic ni científic, sinó només des de la meva experiència i el meu amor als Evangelis. Però també sé que] es parla dels dos hemisferis del cervell. Que allò masculí suposa un pensament més analític, independència i una actitud orientada cap a fites concretes. I que allò femení representa més el sentiment, la interdependència, la cura de la vida i l’actitud orientada cap als processos.

La diferent relació de les dones i els homes amb DÉU. Però, pel que fa a la relació amb Déu, el que sé és que jo la visc més amb Jesús, l’únic que conec i que em parla de Déu com a Pare. “A Déu no l’ha vist mai ningú”, i a mi, personalment, em costa més de relacionar-m’hi. [És en Jesús, Home encarnat en la nostra naturalesa, que m’he trobat sempre més propera i de qui he sentit el suport i l’estimació en els moments més forts de la meva vida.] És també per això que em trobo molt més a prop dels encontres de Jesús que ens narren els Evangelis amb les dones que dels encontres amb homes. Anem a les relacions que trobem a l’Evangeli amb les dones: la samaritana, l’adúltera, la dona que patia pèrdues de sang, la siriofenícia, la Magdalena, Marta i Maria... En elles prevalen trets de feminitat amb els quals em sento molt propera.

La relació que tenen amb Jesús està més a flor de pell: set que necessita calmar-se, desig de tocar, d’acaronar, de servir i tenir cura... fins i tot, intuïcions femenines com la de la dona siriofenícia que gosa donar una lliçó a Jesús, que la fa canviar d’opinió sense imposar-se aparentment. La de Maria, la mare que s’adona d’una necessitat abans que els homes que l’envolten, o la germana de Llàtzer, que no necessita més argument que el de l’amistat per presentar-li la malaltia del seu germà i confiar en Jesús. Dit tot això, crec que podem parlar d’una relació femenina amb Déu que té unes característiques especials. Per a mi, concretament, un model de la relació amb Déu des de la feminitat és Teresa de Jesús. Vaig entrar en el seu camí per l’experiència forta d’un procés afectiu que implicava tota la seva vida, com acostuma a passar des de la nostra feminitat.

L’afectivitat que Teresa de Jesús mostra en la seva relació amb Déu, especialment en la persona de Jesús, és eminentment femenina. Potser això és el que fa que els dos grans místics i amics –Teresa i Joan de la Creu– siguin diferents en les seves manifestacions d’una mateixa experiència del misteri de Déu trinitari i de la vida de l’esperit. Sant Joan de la Creu tracta d’explicar “teològicament” el fenomen meravellós, místic o misteriós, de la relació de Déu amb l’home fins i tot amb tota mena de raonaments. Teresa exposa, des de la simplicitat, la seva experiència fenomenològica, sense cap necessitat de donar raons, sinó vivències.

VeGem-NE un exemple clar, tractant-se del comentari al mateix text d’El cantar de los cantares: “Metióme el Rey en la bodega del vino y ordenó en mí la caridad”. (Cant. 2, 4). “Esta bodega que aquí dice el alma es el último y más estrecho grado de amor en que el alma puede situarse en esta vida, que por eso la llama interior bodega; de donde se sigue que hay otras no tan interiores, que son los grados de amor por do se sube hasta este último. Y podemos decir que estos grados o bodegas de amor son siete, los cuales se vienen a tener todos cuando se tienen los siete dones del Espíritu Santo en perfección, en la manera que es capaz de recibirlos el alma. (Pròleg Canciones entre el alma y el Esposo. Argument Anotació, pàgines 68-72). El mateix tema li dona a Teresa peu per a parlar de la seva experiència de Déu, sense elucubracions filosòfiques o teològiques. “Dice la Esposa: Metióme el Rey. Y ¡qué bien hinche este nombre, Rey poderoso, que no tiene superior, ni acabará su reinar para sin fin! ¡Oh palabras que nunca se habían de olvidar al alma, a quien nuestro Señor regala! ¡Oh soberana merced, y qué sin poderse merecer…! (Meditaciones de los Cantares, 6).