Els anhels de la gent

D’aquí a un temps, amb pers­pec­tiva històrica, algú haurà de poder ana­lit­zar el paper de Laura Borràs en l’actual política cata­lana. Després dels exa­brup­tes pro­nun­ci­ats a la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, car­re­gant a tort i a dret, fins i tot con­tra la pròpia for­mació que pre­si­deix, sem­bla clar que la deriva de Borràs és un exer­cici de per­so­na­lisme i de popu­lisme de manual, entes­tada, des que va ser sus­pesa com a pre­si­denta del Par­la­ment, a con­cen­trar en ella mateixa “els anhels de la gent”, que és un sin­tagma tan poderós com man­cat de con­tin­gut. Impac­tant i, al mateix temps, vacu. Pen­sar que ets tu qui pot inter­pre­tar aquests “anhels” i que la “gent” és un actor polític amb enti­tat res­pon a una acti­tud que, per des­comp­tat, compta amb la con­si­de­ració prèvia de supo­sar que els par­tits polítics són, a la llarga, sobrers, perquè “són un niu de pro­ble­mes”. No hi ha res de nou sota el sol. El sis­tema democràtic fun­ci­ona a pesar dels defec­tes nota­bles i evi­dents, o pot­ser resulta que fun­ci­ona jus­ta­ment perquè n’hi ha. ¿Cal recor­dar allò de Churc­hill? “La democràcia és el pit­jor de tots els sis­te­mes polítics; si excep­tuem tots els altres.” Doncs això: els anhels de la gent es com­pu­ten en vots i no pas a través de la màgia que sap lle­gir-los com si fos­sin arcans ins­crits en una pedra mil·lenària. Ara mateix, no m’atre­vi­ria a dir quins són, però aquesta “gent”, així, en genèric, diria que té por d’un futur cer­ta­ment obs­cur i que desitja solu­ci­ons con­cre­tes a pro­ble­mes reals. Afirma Borràs que la inde­pendència de Cata­lu­nya és “ina­jor­na­ble”, però això només ho pot dir si actua com a tor­si­many d’aquell “anhel”, és a dir, si va pel seu compte, si juga amb uns argu­ments que la col·loquen per damunt de les misèries par­ti­dis­tes i l’ele­ven a l’esta­tus de per­so­ni­fi­cació de la lluita patriòtica. Borràs està jugant les seves car­tes i ha de saber que con­du­ei­xen a l’ostra­cisme o al mil·lena­risme, que són dues cares de la mateixa moneda i que s’ali­men­ten mútua­ment.