Els anhels de la gent

D’aquí a un temps, amb perspectiva històrica, algú haurà de poder analitzar el paper de Laura Borràs en l’actual política catalana. Després dels exabruptes pronunciats a la Universitat Catalana d’Estiu, carregant a tort i a dret, fins i tot contra la pròpia formació que presideix, sembla clar que la deriva de Borràs és un exercici de personalisme i de populisme de manual, entestada, des que va ser suspesa com a presidenta del Parlament, a concentrar en ella mateixa “els anhels de la gent”, que és un sintagma tan poderós com mancat de contingut. Impactant i, al mateix temps, vacu. Pensar que ets tu qui pot interpretar aquests “anhels” i que la “gent” és un actor polític amb entitat respon a una actitud que, per descomptat, compta amb la consideració prèvia de suposar que els partits polítics són, a la llarga, sobrers, perquè “són un niu de problemes”. No hi ha res de nou sota el sol. El sistema democràtic funciona a pesar dels defectes notables i evidents, o potser resulta que funciona justament perquè n’hi ha. ¿Cal recordar allò de Churchill? “La democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics; si exceptuem tots els altres.” Doncs això: els anhels de la gent es computen en vots i no pas a través de la màgia que sap llegir-los com si fossin arcans inscrits en una pedra mil·lenària. Ara mateix, no m’atreviria a dir quins són, però aquesta “gent”, així, en genèric, diria que té por d’un futur certament obscur i que desitja solucions concretes a problemes reals. Afirma Borràs que la independència de Catalunya és “inajornable”, però això només ho pot dir si actua com a torsimany d’aquell “anhel”, és a dir, si va pel seu compte, si juga amb uns arguments que la col·loquen per damunt de les misèries partidistes i l’eleven a l’estatus de personificació de la lluita patriòtica. Borràs està jugant les seves cartes i ha de saber que condueixen a l’ostracisme o al mil·lenarisme, que són dues cares de la mateixa moneda i que s’alimenten mútuament.