opinió
La fi del capità Enciam
Com aquell a qui el vaixell se li enfonsa i vol treure l’aigua amb una tassa de cafè
Aquelles imatges de tifons, huracans i tsunamis arrasant poblacions de l’Àsia o de l’Amèrica del Sud que tot sovint ens ofereixen els informatius ja no les veiem tan allunyades de la nostra realitat. El canvi climàtic també ens truca a la porta i ens n’ha deixat un bon exemple amb la pedregada d’aquesta setmana a les comarques gironines. Una tempesta amb final tràgic per la mort d’una nena, diversos ferits i nombroses destrosses. La meteorologia s’ha trastocat del tot, i podem passar de la calor més intensa al temporal més destructiu pràcticament en qüestió d’hores. Els termes mitjos desapareixen i els extrems s’intensifiquen. Diuen els experts que ja no ens trobem davant de fets inèdits, sinó d’una nova realitat, a la qual ja ens podem anar acostumant. I no serà per advertències! No ha estat fins al moment de veure les orelles al llop que s’ha començat a moure alguna cosa per revertir el canvi climàtic. Però a un ritme tan lent i amb un convenciment tan minso que de ben poca cosa serveix. És com aquell que veu com el vaixell se li enfonsa per moments i intenta treure l’aigua amb una tassa de cafè. I les conseqüències d’aquesta inconsciència mediambiental són cada vegada més tràgiques.
Les imatges de les pedres caigudes a la Bisbal i d’altres poblacions fan basarda. D’una dimensió descomunal, fins ara mai vista. Autèntiques armes de destrucció llançades per la natura com a revenja. Canonades contra la nefasta gestió humana. Si episodis d’aquest tipus continuen sent usuals al mal anomenat Primer Món, potser serà l’única manera que la lluita contra el canvi climàtic sigui realment una prioritat. És el leitmotiv de la història de la humanitat. Quan les desgràcies afecten pobres i dèbils dels racons més allunyats del món es converteixen en problemes transparents. És a dir, inexistents. Quan travessen les fronteres del món desenvolupat, tot són presses i els recursos per trobar una solució flueixen. Ja ho veurem. Tampoc és per confiar-hi massa.
Els de la meva generació vam créixer amb les històries i aventures del capità Enciam, i amb el lema “els petits canvis són poderosos”. La teoria del capità Enciam, però, ja està morta i enterrada. Ben poc en farem, a hores d’ara, amb petits gestos simbòlics. Amb la tassa de cafè, el vaixell aviat serà ben negat.
