Hi seré diumenge i l’1-O

Hi ha raons amb què torno més que torna l’all i julivert a la tarda el dia que n’has menjat per dinar. La mani de l’11-S n’és una. Cap gran disquisició sobre teories i estratègies del que ha representat, representa i ha de representar. Només una. Veure les riuades de ciutadans que han vist diumenge farà anys, un any rere l’altre, des que ens hi vàrem posar, fa venir mal de ventre als unionistes. Amb això faig. Sabent que aquella tarda, quan ens veuen, es recaragolen. Digueu-me simple! Constaten que com més collen més se’ls afluixa l’envelat de l’anxova, que ells donen per “Transició modèlica” i nosaltres anomenem “Règim del 78”, perquè concordi amb la “borbomania” que s’encomanen els que el defensen. Diumenge hi seré, tant se val! La mani de l’11-S és la darrera línia de defensa dels que creiem que és prioritari parlar de República i parlar d’independència i fer feina i política per fugir com més aviat millor de la monarquia i de l’Estat espanyol. Torneu-me a dir simple! Simple i repetitiu, sí! I aquest any us hi afegeixo un pas endavant. També molt simple! Hi seré diumenge i hi seré l’1-O. No en volen una, ja ho entenc, però si ha de ser per mi, en tindran dues. 11-S I 1-O. Entrepà de manis per rebre la tardor. I recordin el que deia l’àvia Neus quan t’escampava un raig d’aigua oxigenada per la ferida oberta i tu arrufaves el nas i cridaves i pataquejaves com un posseït: “Quan cou cura i quan pica madura.”