Keep calm
Esperit Ferran
N’hi ha que afrontem les dificultats… amb dificultat. I això que tinc gravada aquella consigna dels boy scouts: “L’escolta somriu i xiula davant les dificultats.” No és fàcil. Hi ha molta gent admirable però que té la virtut de resistir i persistir davant les calamitats inherents a aquesta vall de llàgrimes. Vaig tenir el privilegi de tractar (ja molt gran) el poeta cerverí Jaume Ferran, l’ajudant de càtedra d’Eugeni d’Ors a Madrid i el més catalanista de la famosa generació de poetes dels cinquanta. Ferran, hispanista durant dècades a universitats dels EUA, estudiós d’Ezra Pound i de Yeats, mentor decisiu per a la carrera de l’editora Carme Balcells, traductor al castellà de Foix i Carner, era un home pont entre la cultura catalana i la hispànica. La cronologia política del país, però, sempre el va agafar amb el peu canviat i aquest fill predilecte de Cervera va acabar amb la sensació que era un estranger a tot arreu, inclòs a la seva Catalunya. La major part de la seva poesia és en castellà, però els darrers anys va publicar llibres –com el deliciós Memòries de ponent– en català. En qualsevol trobada projectava una empenta mig angelical, mig màgica, sempre entusiasta. Potser per això Carlos Barral escriu a les seves memòries que, quan apareixia en Jaume Ferran, tenia la sensació que acabava d’arribar “un personatge sortit d’una novel·la”. Era l’esperit del poeta. Un dia, octogenari i molt castigat per diverses malalties, el vaig portar en cotxe pels camps de la Segarra. Vam parar-nos per beure en una font, però quan vaig sortir del cotxe l’home havia desaparegut. No el veia enlloc. Vaig donar la volta al cotxe i me’l vaig trobar a terra, de bocaterrosa, tan llarg com era. Havia caigut en intentar baixar. Amoïnat vaig voler ajudar-lo a incorporar-se, però el poeta, davant l’evident dificultat va optar per “somriure i xiular”. “No, no” va dir-me, “no és res”. “Estava observant aquestes floretes de prop.” L’esperit Ferran.