La fi de la història

L’origen de la meva relació amb el concepte de Fi de la Història és literalment bíblic, de quan a catequesi ens van explicar l’Apocalipsi de Sant Joan. Confesso que aleshores no vaig copsar el missatge de llum que s’amaga darrere l’arribada de les plagues i els quatre genets. Em vaig quedar amb la idea rasa que després de la fi del món ja no hi hauria més mort, ni plors, ni dolors, ni més partits de futbol entre Barça i Real Madrid –la meva màxima preocupació–, perquè totes les coses primeres haurien deixat de ser.

La Fi de la Història em va tornar a enxampar a la universitat, quan aquella professora fossilitzada en la resina d’ambre del marxisme propugnava que la Història culminaria amb l’eliminació de les classes socials postulada pel comunisme. Després vaig estudiar Hegel, per a qui la Fi de la Història arriba amb la victòria de Napoleó a la batalla de Jena i la consegüent caiguda de l’Antic Règim. Trilerisme hipermasteritzat, més tard ve Fukuyama: la caiguda del bloc comunista significava el triomf perpetu del liberalisme, entès com una nova Fi de la Història.

Fa respirar a l’inrevés sentir com el director de TV3, Sigfrid Gras, declara que s’esforça per “despolititzar TV3”. Ho fa amb l’argument que cal potenciar l’oci perquè “la política cada cop interessa menys”. Abans que l’invent els esclati als dits, assistim a una enèsima Fi de la Història. Tones d’oci (Guy Debord tenia raó) per sepultar l’esfera de debat públic. Governs corporatius que, lliurats a les exigències del gran capital, aparenten governar d’una manera tècnica, no-política. Vincular independentisme i terrorisme per anul·lar espais de llibertat ideològica. Una Justícia que posa i treu polítics perquè és superior a la democràcia. No debatre sobre unes balances fiscals que no es publiquen perquè podrien “suscitar interpretacions”. Les notícies en format TikTok. La despolitització és sempre política. No ens enganyem, però: la Fi de la Història forma part del flux de la Història. I allà ens hi trobarem, de front.