La força de l’independentisme

La bilis dialèctica que supura en moltes ocasions a les xarxes socials, sortosament, no és un reflex real de la comunitat independentista. Tampoc les llastimoses disputes entre els partits que teòricament lideren el moviment. Ni algunes de les declaracions potineres que sentim en tertúlies mediàtiques. Són la part cridanera. El que es viu i se sent al carrer és menys sorollós i polèmic. Però és el veritable element de ponderació. I té la força per, en un moment donat, posar els punts sobre les is. Així va passar el 2010, amb un moviment ciutadà sense aturador que va empènyer els partits polítics a iniciar l’anomenat Procés.

El desencís i la decepció envers el que ha acabat passant els darrers anys no es pot negar. És una evidència clamorosa. Però, alhora, els ciutadans han demostrat una fidelitat i una resiliència que és a prova de foc. La força del moviment independentista es demostra a les urnes. L’1-O i les cites electorals anteriors i posteriors en són un clar exemple. Fins a arribar a un inimaginable 52%. I la força també es demostra al carrer, plantant cara a la repressió. De mostres de valentia ciutadana en tenim a pilons. I només una pandèmia mundial i sense precedents ha estat capaç de trencar-nos el ritme i de recloure’ns a casa.

Tot això és bo tenir-ho present tal dia com avui, Onze de Setembre. Sobretot enguany, enmig d’aquest ambient boirós i enrarit per declaracions i contradeclaracions, per disputes estèrils sobre quin partit la té més llarga i per lliçons immodestes del que és ser un bon independentista. No seré pas jo qui pontificarà sobre si cal anar o no a la manifestació de l’ANC a Barcelona. Que cadascú faci el que li demani el cos i la consciència. És evident que una assistència multitudinària carrega d’energia i d’arguments. I, a més, exaspera l’unionisme, que ja fa temps que frisa per donar el moviment per mort i enterrat. Omplir els carrers és l’essència de l’independentisme català. Ho hem fet sempre. Mal pesi a molts.