No hi ha estat major

No tenir estat major té un avantatge que no ha escapat als estrategs que han considerat que no n’havíem de tenir durant el temps que fa que no en tenim. No te’l poden detenir, empresonar, jutjar ni condemnar. Ni tampoc indultar. Si bo i no tenir-ne el detenen, empresonen, jutgen i condemnen, foten un ridícul molt i molt gros, tant si l’indulten com si no. El cas és que no n’hi ha, i que ara se’l reclama. No seré llepafils, perquè no vindrà d’un replà organitzatiu més, ni perquè el terme, tan militar, d’una banda faci certa angúnia i de l’altra lligui poc amb la candidesa i la ingenuïtat del que acabem fent. Se’ns escaurien més denominacions d’arrel clerical o escolta com “seminari major”, “escolania major” o “cau major”. Descriurien més bé la realitat. En qualsevol cas el nom no farà la cosa. S’ha de parar amén en la composició del nou estat major, el règim de reunions que mantindran i l’estratègia de comunicats i rodes de premsa que usaran per construir un nou relat, una nova pel·lícula, una nova lletania o com en vulgueu dir. Periodicitat, la justa, que no ens embofeguin. Dues trobades a l’any, màxim tres. Pel que fa a participants, poden farcir el gall tant com vulguin, però que obliguin a seure cara a cara i a obrir la boca els dos de dalt de les faccions grosses: Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I de comunicats, que en facin un, i conjunt. És l’única manera que el nou estat major agafi la requesta que necessitem.