Una hora entre caràtules

Mai en la història de la raça humana s’havien consumit tants continguts audiovisuals com ara. En canvi, els canals de televisió viuen una crisi d’audiència perquè els espectadors poden remenar massa. L’atomització de l’oferta audiovisual té dues grans conseqüències. La primera és la que afecta a tothom: podem veure tant material que no sabem com veure-ho ni on veure-ho. La segona esquitxa més els professionals del màrqueting, que ja no saben com dissenyar una campanya de publicitat per arribar al consumidor. Tornant a la primera conseqüència, la pateixo les poques nits que conservo forces per veure “alguna cosa”. Potser em decanto per l’esport. Si és futbol he d’anar a una plataforma; si és bàsquet, a una altra; si el que m’agrada és el tennis, a una altra, i si soc aficionada al rugbi, doncs els partits de la Santboiana són en una altra. Si el que vull veure és una pel·li o una sèrie, pot ser que els drets els tingui Filmin, on tenen molta cura del catàleg i també del català. Però si el que vull és una de superherois, potser la descobriré a HBO, a Movistar, a Disney o a Rakuten. Per esmentar les més populars. I, és clar, tots aquests serveis tenen un preu. I malgrat que l’oferta ha crescut exponencialment i que ara tenim al nostre abast, des del sofà de casa, gairebé qualsevol pel·lícula o sèrie dels darrers 40 anys, la realitat és que pagar-ho tot és cosa de rics. I el mes curiós és que sovint em passo la nit fent anar el comandament amunt i avall, veient caràtules i caràtules, sense decidir-me –com quan anava al videoclub de la cantonada–, fins que m’adono que m’he quedat adormida.