Regalat

Sempre he pensat que totes les monarquies són i sempre han estat tan supèrflues com anacròniques, però he hagut d’acceptar que, fins a cert punt, Elisabet II ha demostrat ser una reina si més no professional durant set dècades. Tenia prohibit fer comentaris polítics i mai no en va fer, al contrari que el seu marit, a qui se li escapava alguna diatriba anticomunista i que serà sempre recordat per haver dit a uns estudiants que anaven a estudiar a Pequín que no tornessin amb els ulls ametllats. Elisabet II també havia estat discreta pel que fa a la seva vida privada, per contrast amb el seu segon fill, que de jove va rebre el sobrenom de randy Andy (‘Andreu el calent’) a causa de les seves aventures diguem-ne romàntiques, i ara, com se sap, aquest duc de York passarà a la història per haver estat acusat i mai absolt del delicte d’abús d’una menor tutelada pel pederasta Jeffrey Epstein. Pel que fa a l’actual Carles III, cap anglès oblidarà la seva relació adúltera amb la Camilla Parker-Bowles, sobretot la conversa en què va expressar el seu desig de ser reencarnat com un tampó dintre la senyora esmentada, que ja és la reina consort. A més, el nou rei mai no ha fet cap gest realment remarcable, com ara la visita d’Elisabet a Ghana poc després que aquest país s’hagués convertit en la primera nació africana d’independitzar-se de l’Imperi britànic (els assessors reials temien per la seva vida). Hi va ballar amb el nou president, Kwame Nkrumah –que havia estat empresonat durant tres anys per les autoritats britàniques–, la música popular del país (Highlife). És com si Felip VI, després de la independència de Catalunya, visités Barcelona per ballar una dansa tradicional –o una cançó dels Manel– amb la dona d’en Puigdemont. O amb en Puigdemont mateix. De tant en tant, doncs, Elisabet II, tot i ser un anacronisme, la va encertar. A més a més, sabia signar sense enutjar-se.