Discapacitats en llista d’espera

Fa un any Francesc Mateu, pare d’un jove amb síndrome de Down, va acudir a la premsa a denunciar la manca de recursos de l’administració per atendre el seu fill diagnosticat d’un trastorn de conducta obsessiva/agressiva que la família no es veia amb cor d’assumir. La recomanació dels especialistes era el seu ingrés en un centre, però els van informar que la llista d’espera podia ser de més de cinc anys. Aleshores Carles Campuzano, director de Dincat, la federació catalana d’entitats de defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual, va oferir unes dades que avui dia amb prou feines han variat –3.500 persones pendents d’una llar residència i 1.000 pendents d’un servei d’atenció de dia–, i Ramon Novell, psiquiatre i cap de serveis de discapacitat intel·lectual i salut mental de l’IAS de Girona, reconeixia que tot i ser Catalunya pionera en aquest àmbit, no s’estan donant les condicions necessàries perquè “estem col·lapsats”. Aquest dimecres, Dincat i la Fundació Granés han fet pública una investigació sobre la situació del col·lectiu que revela, entre altres qüestions, que l’accés a un habitatge o a una residència és una de les preocupacions més grans dels joves quan entren a la vida adulta –el 40% voldrien viure en un pis i només ho aconsegueixen el 9%–. Preocupació també dels pares que pensen en el seu futur quan ells no hi siguin, com ara un home de Tona de 75 anys que explica angoixat que el 2010 va començar a fer tràmits per una plaça per a la seva filla i encara espera resposta. Aquestes coses no haurien de passar.