Al rei no el salva ni Déu

El més distret de la sèrie d’HBO Max Salvar al rey és que et confirma amb gravacions originals les misèries que ja sabies. Les confirma i ho fa amb el desvergonyiment que alguns dels que ara hi surten explicant-les tenen un llarg historial de complicitat amb l’ocultació. Estelles de l’arbre caigut, que diria l’àvia Neus. Crida sobretot l’atenció el pas endavant que es fa en el relat polític de la Transició (el 23-F, concretament) per matar el pare i salvar el fill, que és l’únic objectiu de la suposada obertura informativa entorn la família reial espanyola. Descriuen fets i relacions que retraten sense matisos un emèrit que ja coneixíem i que ara ja no nega ningú i que ben pocs excusen i justifiquen. Faldiller. Deslleial. Avariciós. Corrupte. Traïdor. Mentider. Lladregot. Fals. Que no quedi cap dubte que tot el que s’havia insinuat sobre infidelitats i sexe era cert. Queca Campillo. Bárbara Rey. Marta Gayà. Corinna. Però crida l’atenció com exagents del Cesid a cara descoberta i sense cap tipus de mania deixen ben clar qui era la X del cop d’estat, qui era l’autoritat que esperaven, qui era el que havia desencadenat el moviment de Tejero, qui era el que havia fet moure els tancs de Milans del Bosch i qui era el que havia donat a Armada les expectatives que s’havia fet. Respecte al cop d’estat del 23-F, i malgrat la versió monàrquica venuda fins avui, el gran “què” de la sèrie Salvar al rey és que deixa clar que al rei no el salva ni Déu.