Feminismes irreals

Fa uns mesos vaig llegir l’entrevista que van fer a Jügen Habermas en un setmanari d’abast nacional. El periodista, Borja Hermoso, analitza com allotja volums de Goethe i Hölderling i molts altres noms, tot homes. El periodista analitza els quadres de casa seva, tot homes. El periodista analitza altres filòsofs i pensadors amb els quals s’ha relacionat. Tot homes.

A continuació llegeixo el retrat lloança que li dedica el filòsof Innerarity, amb el títol El guardià de la conversa. Atès que aquest senyor es dedica al pensament i a la precisió en el significat de les paraules, hauria d’haver filat més prim i titular el seu propi escrit com El guardià de la conversa entre homes. I lloa i lloa, l’espai comú, el seu entusiasme per la conversa, tot allò “que hem dit i fet entre tots” i menciona aquests tots, i sempre són homes. Tot homes.

Podem, sense problemes, avui, retratar, entrevistar, anomenar un filòsof, un pensador, que, com una mena d’amazona a la inversa, ha viscut en exclusiva en una tribu masculina. Ens ho imaginem al revés? Una filòsofa que només cita dones, únicament i exclusiva? Segur que es parlaria del seu feminisme radical o fins i tot sectari.

I després d’escenes com aquestes, practicades sense cap mena de rubor i inconsciència –però als filòsofs se’ls demana en primer terme consciència i tenir cura del llenguatge–, ben segur que aquests mateixos homes lloaran els nous espais de conquesta de les dones, el feminisme com un dels moviments clau del segle XX, les polítiques comunes que ja no es poden fer sense les dones. Com un discurs acceptat que no es tradueix en les seves tasques diàries. Les dones estan bé com el genèric al qual apel·lar però no com el concret al qual citar. Recordo també Ramon Gener, a través del programa This is art (TV3 i Movistar), tractar diferents temes d’estètica. Ens congratulem de tenir un programa de difusió cultural però, si repassem els noms escollits per a cada temàtica, ens trobem amb un refinat i impenitent just for men.

Fins i tot vaig prendre algunes notes: sobre l’èxtasi. Artistes que hi apareixen: Ticià; Andy Warhol; Glenn Gould; Bernini (apareix santa Teresa però al servei d’explicar una escultura de Bernini); Rothko; Sean Scully; Alexander Scriabin. Experts consultats: Antonio Senno; germans Jussen i Ramón Tebar. Sobre la curiositat, artistes que hi apareixen: Antoine de Saint-Exupéry; Picasso; Chema Madoz; Magritte; Mozart; Benjamin Franklin com a inventor de l’harmònica de vidre; Da Vinci; Elena Barraquer (al servei de crear unes ulleres que facin l’efecte sfumato de Da Vinci); Brunelleschi; Rafael; Perugino; Gris i Braque. Experts consultats: Luciano Floridi (que al seu torn cita Picasso i Rafael), Dalí, Sorolla, Manet, Picasso, Lichtenstein... Ah, però hi surten les muses! Belles i joves, cantant i acompanyant i fent la seva aparició merament ornamental.

Però el que és paradoxal en aquesta impunitat tan desacomplexada és que, segons l’última enquesta publicada d’hàbits i pràctiques culturals, les dones visiten més museus que els homes, més exposicions que els homes, més galeries d’art que els homes, pinten i dibuixen més que els homes i també assisteixen a més concerts de música clàssica, per no dir que també llegeixen i van més al teatre.

I per últim, si no ho fa, fixi’s quan als telenotícies parlen del poble, de com el poble fa tal o qual cosa (commemora, es manifesta massivament o tot allò que facin les persones plegades i sigui notícia), i aleshores pari un moment la imatge, compti les dones, si és que n’hi ha alguna, i finalment pregunti’s fins quan els homes són el poble i les dones són les dones. I fins quan el dret a l’espai comú, a la llibertat de moviment és possible quan el cos de la dona sembla una opció a la violència. I quan es parli d’immigració, de pateres, recordi la violència sexual que han patit totes, els embarassos i el preu de ser les pàries dels pàries.