Europa, la potència retòrica

Durant segles, Europa va dominar el món. L’explotació colonial i la revolució industrial van permetre assentar una supremacia que només els Estats Units van poder contestar després de la Segona Guerra Mundial. A l’alba del segle XXI, l’eclosió xinesa i la irrupció dels països emergents del sud no para de soscavar la pretesa autoritat occidental i europea. Incapaç d’adaptar-se a noves configuracions dins les relacions internacionals, en caiguda lliure, la UE va pretendre un revulsiu amb l’adopció del Tractat de Lisboa, que incloïa la designació d’un alt representant per als afers exteriors amb vista a clarificar-ne la posició diplomàtica. Confrontada a successives crisis i amenaces, en un món marcat per rivalitats cada cop més accentuades, Brussel·les afronta amb més ombres que llums un moment geopolític decisiu.

La invasió russa d’Ucraïna esquerda la noció de fronteres, la pandèmia de covid-19 va evidenciar la dependència externa europea, l’indefugible camí cap a la irrellevància a l’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina, però també el canvi climàtic, l’erosió de la biodiversitat i la proliferació de ciberatacs aprofundeixen els mals d’Europa, incapaç de transcendir la seva condició de gran mercat per assentar una pretesa autoritat extramurs. Prescrivia el màxim responsable de la diplomàcia comunitària, Josep Borrell, una “brúixola estratègica” com a “guia operativa per al desenvolupament i la presa de decisions de la UE en matèria de seguretat i defensa”. Però Europa no encerta a topar el seu lloc fora de la lògica de blocs i a l’ombra de Washington.

En el seu discurs sobre l’estat de la Unió davant del Parlament Europeu a Estrasburg, Ursula von der Leyen s’entestava a proclamar la potència comunitària a condició de dotar-se de mitjans necessaris, que no arriben. La presidenta de la Comissió, que des de la seva mateixa entrada en funcionament s’anunciava “geopolítica”, persistia en la fortalesa continental, que sembla gairebé retòrica, incapaç de fer front a Moscou, ni a la Xina, ni tan sols a actors menys puixants del seu mateix veïnat, ja siguin del club, com Hongria, o titulars d’un estatut avançat de partenariat amb Brussel·les, com Tunísia i el Marroc, que, tot i beneficiar-se d’ingents ajudes, no dubten a qüestionar els seus generosos benefactors i, de passada, flirtejar amb enemics i declarats adversaris com Rússia, Xina i Turquia.

Resulta força clarificadora de la insolvència diplomàtica comunitària la deriva turca als Balcans. De visita a la zona entre el 6 i el 8 de setembre, el president Recep Tayip Erdogan ratificava un cop més la seva condició d’ineludible –també a Europa!– actor geopolític. Acompanyat per fins a set ministres i un nodrit grup d’homes de negocis, Erdogan va començar la visita a Bòsnia i Hercegovina, en altre temps part de l’imperi Otomà, on el 43% de la població és musulmana, amb un timming particular, a un mes dels comicis legislatius, en un moment en què bosnians, croats i serbis s’enfronten per la reforma electoral. Manifestant “voler obrar per la pau i estabilitat és els Balcans”, Erdogan va acreditar la seva oposició a la reforma electoral “imposada per l’alt representant de la comunitat internacional”.

El periple a Belgrad es va situar sota el prisma de la cooperació econòmica i les inversions, participant 330 empreses turques i sèrbies en un Business Forum on Ankara va anunciar la intenció de finançar la construcció d’una autopista entre Belgrad i Sarajevo, un projecte presentat per Erdogan com a “signe polític positiu per a l’estabilitat dels Balcans”. El president turc va aprofitar per destacar la seva predisposició per implicar-se en el procés de pau a Kosovo, on els enviats especials de la UE, França i Alemanya difícilment aconsegueixen pal·liar les tensions entre Prístina i Belgrad des de la independència kosovar. Davant dels escarafalls i oratòria de la UE, incapaç de passar de les paraules als actes, tota una demostració de força geopolítica efectiva, en aquesta ocasió també a terres europees.