Per Déu, la pàtria i la família

Si no hi ha cap sorpresa –desitjable i no esperada– avui l’extrema dreta, amb Giorgia Meloni al capdavant, guanyarà les eleccions italianes i ho farà per Déu, la pàtria i la família, un dels seus cèlebres lemes de ressonància vuitcentista i que va arrasar en temps pròpiament feixistes. De fet, la casualitat ha volgut que la conquesta del poder electoral tingui lloc cent anys després de la marxa sobre Roma organitzada per Benito Mussolini entre el 27 i el 30 d’octubre del 1922, quan va convocar milers de camises negres a mobilitzar-se, armats amb pistoles, ganivets i destrals, fins que el rei Víctor Manuel III li va encarregar que formés govern: en un parell d’anys Il Duce va completar la seva tasca de líder del poble també aclamat per les urnes. Tornant al moment actual, l’escriptor Antonio Scurati, especialista en la vida i l’època del dictador, hi veu similituds com ara detectar i alimentar les inquietuds de la ciutadania, generar alarmisme, transformar la por en ressentiment i odi, reduir la culpa dels problemes a un enemic clar (els socialistes segons Mussolini, els immigrants segons Meloni) i presentar-se com a representant de l’ordre econòmic i moral –“soc una dona, una mare, una cristiana”, es defineix la líder de Germans d’Itàlia, excloent qualsevol altra condició–, dels valors tradicionals contra la “ideologia de gènere”, o sigui, contra els avenços feministes, de la seguretat, de la nació, del supremacisme amenaçat per la “gran substitució” cultural i religiosa. Cent anys després de Mussolini, ella també té opcions, quin horror! Segur que està tot dat i beneït?