Foc amic

Cinc anys de l’1 d’Octubre. I avui, més que mai, és bo de recordar amb orgull aquell clímax d’anys de feina del moviment independentista, que va saber convèncer amb il·lusió bona part de la societat que la república independent –més justa i més democràtica– és possible. ERC i el president Aragonès insistien al Parlament dimarts en l’estratègia de la negociació amb l’Estat. Segurament conscients del rebuig interessat dels socialistes, però també del fet que és l’única possible per legitimar un referèndum i avalar-lo internacionalment. I és la defensada per una més àmplia majoria de catalans. Fins ara, Junts ha actuat com a oposició dins del govern, arrossegant les institucions en la legislatura del 52%. Amb quina posició de força pot anar el govern a negociar referèndums i amnisties a Madrid? Com es presenta la causa catalana en l’escena internacional si, cinc anys després, la foto del moviment està esquerdada? Com es fa compatible governar i exigir que el president i el partit que el comanda pleguin? Com explica l’independentisme arreu que té una presidenta del Parlament suspesa per un afer de corrupció? A l’hora d’haver de tancar aquesta columna, encara sense saber sobre la decisió del president, però amb la certesa que el soroll és eixordador i tapa tota acció de govern. En un moment de dificultats econòmiques i socials creixents arreu. El desafiament a la presidència ho és al govern. Un punt d’inflexió en les successives crisis que alimenten la indiferència cap a l’independentisme. El dilueixen bressolat pels cants de sirena dels socialistes.