Opinió

Tribuna

La follia. Reflexions

“Una cosa és tenir un trastorn mental i una altra, un diagnòstic de trastorn, perquè tothom és tal com és. Ningú no s’ha de castigar per ser qui és

Ser foll significa no tenir el seny complit. (N’he donat un sinònim redundant, i és que, com diria Pascal, simplificar més els termes d’aquesta paraula radical de la llengua aportaria més confusió que aclariment).

Un trastorn mental, en canvi, significa més en general, podent no contenir follia, manca de funcionalitat, que és ostensible en la depressió i l’ansietat, les alteracions en el discurs (discurs inintel·ligible, discurs sense il·lació entre fragments, divagació), el comportament estrambòtic, inadequat o hostil. (Follia, bogeria, trastorn mental, malaltia mental: el problema aquí és la realitat a la qual el nom es refereix, que és incòmoda, i per això el nom mateix és incòmode i li surten propostes alternatives, com ara divergència mental).

Una cosa és tenir un trastorn mental i una altra és tenir un diagnòstic de trastorn mental: una cosa és tenir un trastorn mental actiu, fins i tot exacerbat, i una altra és tenir-lo latent, fins i tot encapsulat.

El comportament de la persona en cada un dels dos casos és sensiblement diferent. El rebuig social ve molt més pel comportament dels qui tenen un trastorn mental actiu que no pas pel seu diagnòstic: qui rebutja un foll, el rebutja en essència instintivament (no pas intel·lectualment).

Els trastorns mentals es coven per l’administració de drogues recreatives, i també com a conseqüència d’un trauma. Menys freqüentment, es coven per infecció al cervell o per traumatisme cranioencefàlic, entre altres causes. La predisposició genètica n’és un factor de risc, com ho són algunes malalties físiques que entrebanquen el funcionament normal de la psykhé.

Factors de bon pronòstic dels trastorns mentals són el descans nocturn, el sexe amb amor, l’exercici físic, la bona alimentació, uns ingressos econòmics suficients, un entorn familiar i social favorables, alguna activitat productiva que sigui del gust de la persona i la meditació ben practicada. També una intel·ligència general més aviat elevada. També l’autoconeixement, que duu a l’autoacceptació. També, com es desprèn del que he dit, l’evitació de les drogues recreatives.

Els antipsicòtics o els regularitzadors de l’estat d’ànim són clau en molts pacients tant per parar el cop d’una crisi aguda com per acompanyar al llarg de la vida o d’un període llarg de temps. Però cal sovint trobar en els casos concrets amb què compensar la baixada fisicoanímica que psicofàrmacs com aquests provoquen força vegades. Cal que el pacient gaudeixi de benestar a més d’estar estable: que no estigui deprimit, i encara menys deprimit per causa de la medicació.

Poso el focus en la depressió perquè l’alegria i la intel·ligència són més definitives per al benestar que el seny tot sol. Si ens haguéssim de quedar només amb un dels tres, la tria guanyadora seria l’alegria, que comporta un plus d’intel·ligència respecte de quan s’està deprimit o descompensat en general (amb l’excepció de vegades de la hipomania i de la mania, que poden precisament afavorir la intel·ligència); alegria que és l’única que pot menar directament ja no al benestar, sinó també a la felicitat si aquesta alegria és sostinguda en el temps i s’ajunta amb altres millores existencials, com ara la tranquil·litat d’esperit. (Certament, un malalt mental que posseeix alegria no està tan malalt com això).

Tothom és perfecte tal com és, més enllà del que faci, que sí, que pot contenir error. Ningú no s’ha de castigar per ser qui és: ha de procurar de fer coses belles, útils i poderoses des de dintre de la seva diferència o individualitat. Així, segons Kant, es mereixerà ser feliç. (Segons Buda, en canvi, el fet mateix de pensar en termes bells, útils i poderosos dona directament ocasió de ser feliç).

Els trastorns mentals tenen actualment en conjunt una prognosi força més encoratjadora que anys enrere, en què salvatgement i indiscriminadament es practicaven lobotomies i electroxocs que eren més perjudicials que beneficiosos.

S’ha arribat a un grau de precisió i de bona tolerància en els psicofàrmacs que, si bé és molt millorable, permet de parlar no solament d’avenç, sinó de segon estadi fundacional de la psiquiatria. Veurem si la pràctica en consulta en el futur està a l’altura dels psicofàrmacs i si aquests psicofàrmacs guareixen i no solament mitiguen la simptomatologia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.