Decàleg per a una política d'habitatge

1.- La millor política d'habitatge és la que fa que els preus s'adeqüin a la capacitat de renda de la gent. Aquesta afirmació, continguda en la llei de l'habitatge de 1991, és obvi que ha estat oblidada molts anys.

2.- La sobreproducció d'habitatge no ha garantit el dret a l'accés a un preu assequible a 200.000 llars, en xifres acumulades de 2007, a banda de contribuir a portar l'economia al col·lapse i al sobreendeutament de les famílies.

3.- El president Montilla va dir al Cercle Financer de «la Caixa» el 10 de març: «De la crisi de començament dels noranta, en vàrem sortir amb mesures per augmentar la productivitat. Però també pel protagonisme que la construcció va adquirir en l'economia. El totxo ens va servir per edificar el model econòmic dels darrers quinze anys. Però aquell model està esgotat. Ara caldrà edificar no pas sobre totxo –i no dic que el totxo no sigui important, ho és i ho seguirà sent–, sinó sobre innovació, capacitació, alt valor afegit.» No serem més competitius si no incrementem la productivitat, o reduïm els costos de producció, o reduïm beneficis.»

4.- No es poden tornar a fer 18 habitatges/1.000 habitants a Catalunya, i el PIB de la construcció no pot créixer el doble que el global de l'economia catalana. Els poders públics han de reflexionar per haver permès una demanda artificial finançada pel sector bancari mitjançant una expansió irracional del crèdit que n'ha perjudicat la solvència.

5.- S'ha de pal·liar la situació dels professionals honestos i de les famílies amb mesures anticícliques. Per molt que els poders públics facilitin que surtin al mercat els habitatges en estoc dels promotors a preu d'habitatge protegit, han d'assumir els propis excessos. No s'hi val a socialitzar les pèrdues amb els poders públics o descapitalitzar les seves reserves de sòl. La prioritat són les famílies.

6.- És que de cop i volta tots som insolvents davant els bancs que ens neguen crèdit?, o és que ens havíem acostumat que ens donessin autèntiques subprimes amb finançaments superiors al 100% del valor de taxació, amb un endeutament mitjà dels que paguen l'habitatge, excloent-ne Barcelona, superior al 60 per cent de la renda bruta? El pla de rescat dels hipotecats d'Obama anunciat al febrer considera en situació de risc qui tingui un préstec superior al 55 per cent dels ingressos bruts. Les hipoteques d'una bona part dels catalans es considerarien de risc als EUA.

7.- Cal definir ara la política d'habitatge futura. La llei de l'habitatge i el pacte nacional amb una notable empremta d' ERC són el marc de referència, i hem de ser exigents pel que fa al seu potencial. El servei d'interès general ha de guiar la política d'habitatge, reforçant els programes existents i desenvolupant els previstos.

8- Les reserves de sòl en els plans han de permetre que com a mínim el 40 per cent dels habitatges nous siguin protegits, i que en 20 anys el 15 per cent del parc estigui destinat a polítiques socials. Els promotors tenen una mina d'activitat i ocupació. Cal definir l'habitatge protegit com un estoc social al servei de diverses generacions. Catalunya necessita un mercat secundari d'habitatge protegit, a preus controlats durant el termini de vinculació al seu règim jurídic, que ha de ser necessàriament llarg.

9.- Cal capitalitzar un fort sector social compost per l'àmbit públic local i nacional, les cooperatives d'habitatge i les fundacions, reforçant els patrimonis públics de sòl i habitatge, deixant de vendre els aprofitaments urbanístics per finançar despesa municipal i assajant noves formes de propietat: dret de superfície, d'ús com model de gestió. S'ha d'afavorir un nou sector empresarial que aposti per la promoció i gestió de parcs de lloguer i/o dret de superfície, i mecanismes financers que facilitin canalitzar estalvi particular cap a una activitat immobiliària no especulativa. Part de l'estoc de les grans promotores es podria posar a lloguer.

10.- Amb caràcter urgent, calen els següents programes públics: avals de la Generalitat per la compra d'habitatge protegit; revisar a l'alça el topall de 170.000 euros de valor hipotecari per acollir-se a l'ajornament del pagament en cas d'atur. A Catalunya la mesura de Rodríguez Zapatero no resulta aplicable; la copropietat dels poders públics amb les famílies que esdevinguin insolvents per pagar la hipoteca mentre calgui; el nou pla català de rehabilitació i programes complementaris per mantenir l'activitat del sector. Les iniciatives amb valor afegit en habitatge també existeixen. Cal aprofitar el compromís de l'Estat de destinar a Catalunya 17.800 milions d'euros addicionals al nou pla d'habitatge; reforçar la compra d'habitatge en estoc de promotors per les administracions; programa de finançament de les àrees residencials estratègiques per fer-les viables i garantir el seu rol anticíclic.