No fan riure, fan por

Vox treu dalt de l’escenari tot de militants disfressats de glòries històriques de cada província espanyola i l’esperpent és de dimensions tan colossals que fa riure. Vox treu dalt de l’escenari tres músics que canten Vamos a volver al 36 i que insulten demòcrates, dones, homosexuals, immigrants i tutti quanit que no els agrada i tot plegat torna a fer riure. Però el somriure que esbossem davant tanta bestiesa esdevé cada cop més un rictus seriós fins a ser de por. Perquè el feixisme no fa riure, més aviat fa por. O ens n’hauria de fer.

I per tenir clar que no fa riure només cal recordar tot el que la ultradreta va fer a Europa aviat farà cent anys i, sobretot, tot el que van fer-nos al catalans. Les derivades d’aquells anys encara les patim, amb les rèmores del franquisme ben enquistades a tots els nivells de l’Estat espanyol, des de l’exèrcit fins als cossos de seguretat, la justícia i l’administració en general.

El feixisme avança a tot drap a tot Europa. En en tenim exemples a Itàlia, França, Alemanya, els Països Baixos, Suècia i Hongria, per citar només alguns països. A l’Estat espanyol també ja són ben presents arreu, governen a Castellà i Lleó, en molts ajuntaments i tenen importants representacions a les Corts espanyols i en molts parlaments autonòmics, fins i tot al de Catalunya. I la possibilitat que arribin ben aviat al govern de l’Estat no és cap quimera. De bracet amb el PP, d’on molts han sortit, tot és possible.

L’autoritarisme fa por perquè sabem què van fer, què fan i què faran. Hi ha uns quants règims al món que ja el practiquen, des de Rússia i la Xina fins s l’Iran o els estats del Golf. Autocràcies, en diuen, per blanquejar alguns d’aquests models de govern. Uns règims, però, que tenen tots en comú la repressió dels drets més bàsics i de la dissidència. No és el món que va pintar Orwell a 1984, però s’hi comença a assemblar. I fa molta por.