Una foto de carnet

Feia temps que no havia necessitat cap fotografia de carnet, i devia voler contrarestar la incomoditat de tenir al davant la noia que m’enfocava amb la càmera amb la pregunta beneita de si era millor que somrigués. “Només una mica, si vols”, em va respondre més aviat absent, perquè de fet a ella el que més li preocupava era el reflex que feien les ulleres, que al final em va convidar a treure’m. “No falsejaré la meva imatge?”, vaig objectar, temorosa de no assemblar-me al retrat criminal que la policia espera d’una ciutadana declaradament miop, però la fotògrafa em va tranquil·litzar: “La qüestió és que se’t vegi bé la cara.” Quina? En aquella mirada encara no hi havia l’exposició d’Anna Manel·la que havia vingut a visitar, però sí la carretera que va de Girona a Olot, els túnels, la verdor, el fred llunyà del Pirineu amb una crosta nevada, i el record de l’amiga que fa poc va dir-me que havia sobrevolat aquell paisatge amb un globus aerostàtic, i la confusió a l’arribada pels carrers del barri vell, i el to de veu quasi de llar de foc muntanyenc de la dona que va indicar-me on trobar un establiment de fotografia, la lentitud amorosa amb què parlava i amb què va agafar-me el braç per orientar-me, i la pesantor de mi, del somriure que em forçava a treure de dins encara que estigui sempre tan cansada, tan farta de ser jo, ben mirat, i hagués de fer veure que tot em sembla bonic, fins i tot que la policia vulgui una fotografia meva per si mai em porto malament, més malament que ara, hauria de dir, més sospitosa que la meva cara sense ulleres, tota desprevinguda, com si em buidés.