La crisi energètica a Europa

La Unió Monetària Europea, la zona euro, es torna a trobar en una crisi complicada. Després d’una primera dècada de tranquil·litat, les crisis i els reptes a la moneda única europea s’han anat succeint: la crisi del deute públic de 2010-12, les dificultats per tirar endavant la imprescindible integració fiscal, la recessió provocada per la pandèmia. La creació del programa Next Generation-EU, un instrument fiscal per finançar la sortida de la crisi i afavorir alhora la transició cap a una economia verda, ha estat una molt bona notícia. Però la guerra desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna ha fet evident una altra debilitat: el mercat energètic. A Europa el mercat energètic està molt fragmentat. A més, l’energia és més cara que a moltes altres regions del planeta. Del 2010 al 2020 els preus del gas a Europa eren dues o tres vegades més alts que els dels Estats Units. Des de la invasió russa, ha arribat a estar deu vegades més car.

L’augment del preu del gas ha forçat els governs europeus a fer alguna cosa per protegir les famílies i les empreses. Les primeres, especialment les que tenen menys ingressos, tenen dificultats per fer front a les despeses per l’augment de la inflació. Les empreses veuen com augmenten els seus costos energètics, en alguns casos fins al punt d’obligar-les a aturar l’activitat. Els països europeus han augmentat les seves reserves emmagatzemades de gas fins al 92%. També han fet un gran esforç per diversificar les importacions de gas: si el 2021 el gas rus va ser el 41% del total, ara ha baixat fins al 10%. Però amb vista a l’any vinent, repetir l’augment de reserves pot ser difícil perquè s’han fet amb gas rus, que ara ja no estarà disponible. S’han iniciat campanyes d’estalvi en el consum energètic, però hi ha el temor que tot això no sigui suficient.

El govern alemany s’ha avançat i ha posat en marxa un pla de 200.000 milions d’euros que, sumat a un de preexistent de 100.000 milions, representa el 8,4% del seu PIB. Serà un gran escut per protegir famílies i empreses de l’alça dels preus energètics. A Alemanya, la inflació ha arribat al 10,9%, el nivell més alts dels darrers 70 anys, i s’espera que l’economia entri en recessió els pròxims mesos. D’acord amb el pla, el govern alemany podrà fer una emissió de deute d’aquesta quantitat i utilitzar els recursos generats per garantir que els preu del gas i l’electricitat no superin un determinat nivell. Les ajudes seran tant per a empreses com per a famílies i el govern pagarà la diferència de preu a les empreses proveïdores d’energia. L’actuació del govern és comprensible si ens adonem de la gran dependència que la seva economia té del gas en general i del gas rus en especial.

Algunes veus, però, han qualificat el pla alemany d’egoista. Afirmen que pot fer augmentar el preu del gas per a d’altres països i, especialment, creuen que trencarà el principi d’igualtat de condicions en un mercat únic. Les empreses alemanyes tindran uns costos energètics considerablement menors i, per tant, serien més competitives simplement per la més gran generositat del seu govern. A més, els governs de països de l’est i del sud d’Europa es poden veure obligats a donar també subsidis a les seves empreses, la qual cosa pot fet que augmentin els seus costos de finançament. En darrer terme, podria ser l’origen d’una nova crisis de deute públic a la ZE.

És per això que cal una resposta conjunta a tota la UE. La Comissió Europea vol crear una estructura per coordinar la compra de gas en l’àmbit europeu i posar les bases per a acords entre països que permetin obtenir gas dels veïns en cas que a algun estat membre se li acabin les reserves. El preu hauria de ser el preu mitjà dels darrers 30 dies en el mercat. També s’està discutint la possibilitat de fer compres conjuntes de gas per part de tots els països de la UE, creant una mena d’unió energètica. Els governs de França, Itàlia, Espanya, Bèlgica, entre d’altres, són partidaris d’imposar un preu màxim pel gas que es fa servir per a la producció d’electricitat. Aquest preu màxim s’hauria de basar en el preu del gas liquat que arriba en vaixells. Caldrà també establir les condicions perquè aquesta limitació del preu no elimini els incentius per estalviar energia en els moments d’escassetat.

És difícil posar tothom d’acord, i el pacte no és imminent. Però és imprescindible. Si no s’avança en aquesta direcció hi ha el perill que les difícils condicions d’aquest hivern i, especialment, la recessió econòmica que es consolidarà el 2023 obliguin a cada govern a intentar curar la ferida pel seu compte. Això posaria en tensió totes les costures de la UE i de la zona euro. Un escenari de crisi existencial similar a l’experimentat amb la crisi del deute públic entre 2010 i 2012 i que cal evitar.