Canibalismes

Declarar-se hauria de ser un art, una assignatura obligatòria a secundària. Hi ha declaracions amoroses treballades, d’altres de molt xarones, d’altres de vulgaríssimes i d’altres que de tan desorbitades es desfan tot just pronunciar-les. Un dia em van demanar que fos més majestuosa, que ho era fins a intimidar, i que no caigués en els rumors de guerra d’una trinxera plena de rates. També em van dir que la meva cara és de gata blava russa difícil d’acariciar i que el que volia –ell– només era conèixer-me, que li era indiferent si ens trobàvem en una claveguera o en la cafeteria més distingida de la ciutat. I que sabia que, com a felina esquerpa innegociable, jo no seria mai domesticada: el que ell m’oferia era un cor-gatera oberta per entrar i sortir quan volgués. Els gats trien amb qui volen estar. Deia que tenia unes ganes caníbals de gaudir de la meva presència i d’escoltar la meva veu. Que soc una dona dau, que sempre dono premi o l’ocasió de llançar una altra vegada. Per contra, recordo quan tenia divuit anys i em dirigia a buscar el tren amb les lleganyes als ulls per anar a la Facultat. Vaig passar per davant d’una bastida on tres homenets feinejaven amb ciment i pintura. Un d’ells, ardit i sòrdid, em va cridar: “¡Te comía la regla a cucharones!”. Vaig frenar en sec, me’l vaig mirar, li vaig dir que no, que això no ho faria. Que les dones no érem guèisers de sang, que no ompliria cap cullerot, que el que deia no era real i que fes el favor de no dir-ho més perquè era una imbecil·litat superlativa. Els seus companys encara riuen ara i a ell se’l menjarà la vermellor de la vergonya tota la seva refotuda vida de mascle alfa fracassat.