Reguitzells de paraules genuïnes

No em toquis la llengua és la campanya que aquest curs proposa la Universitat Autònoma de Barcelona per “palesar una posició explícita de la Universitat en defensa del català”, tal com marca un dels punts que els rectors de totes les universitats catalanes van signar abans de l’estiu, un “Compromís contra la crisi educativa”. Entre les prioritats que es plantejaven hi havia la necessitat d’“aturar la regressió que pateix la llengua catalana en la docència i la recerca universitàries”. Un punt que es combinava amb el pla d’enfortiment del català en el sistema universitari que la Generalitat també va presentar fa uns mesos.

La campanya de la UAB també ha de servir “per fer valer la riquesa de la llengua catalana a través de reguitzells de paraules genuïnes i nostrades”. És a dir, defensa i orgull. Hi ha cartells i pancartes, bosses i tasses, amb tot de paraules d’aquestes que són tan boniques i fan molt català: “Melic, fetillera, aixopluc, brossa, carallot, pessigolles, ratpenat, xiuxiuejar, rondinar, somiatruites, capvespre, bimba, primmirat, núvol, gratacels, setciències, amanyagar, pampallugues, enraonar.”

En aquests casos, sempre em passa que no sé què pensar, comptant que tant la radicalitat de l’ús com l’impuls de la llengua com a patrimoni no són tasques fàcils, perquè sovint ens movem entre el folklore i una singularitat que a vegades és una mica nyonya. No critico la campanya, perquè sé del cert la precarietat en què ens movem i la fragilitat amb què el català ha d’afrontar la realitat dels estudiants i el professorat universitaris. Benvinguda sigui qualsevol acció a favor del respecte i la dignitat. Dic que no sé què pensar, perquè, al mateix temps, trobo que en destacar aquests mots “genuïns i nostrats” entrem directament a la cova de la reserva d’indígenes i convertim el lèxic en un esplèndid i ufanós cementeri, com aquells dels gossos de casa bona, amb parterres i gespa, i amb una làpida dedicada a tot allò que ja és mort.