Ja no cal ni la foto

Em direu inno­cent, encan­tat, tòtila, mus­sol, somi­a­trui­tes, lli­rista o pen­jat, però jo pen­sava que del viatge a Europa (retorn a Europa, en diuen) del pre­si­dent Ara­gonès i la con­se­llera d ’Acció Exte­rior, Merit­xell Ser­ret, veuríem una foto­gra­fia a xar­xes amb el pre­si­dent Puig­de­mont i els altres exi­li­ats (com a mínim els que són a Bèlgica). Però no. Res de foto. Supo­sem que tam­poc s’han vist en la inti­mi­tat, perquè seria molt gros que es veies­sin però que ho ama­gues­sin. Soc dels qui tenen paciència i espe­rança i trobo que tocava un deta­llet. No gaire res. Que­dar per pren­dre cafè o una cosa així. Si el pre­si­dent electe va a Brus­sel·les, trobo que li toca anar a salu­dar el pre­si­dent i con­se­llers exi­li­ats. Les for­mes, la importància de les for­mes en democràcia, com han repe­tit gent de seny i anys del nivell de Tar­ra­de­llas, Xicoy i Rigol. No calia, ja dic, ni roda de premsa, ni grans abraçades. Les for­mes. Cui­dar les for­mes. Una mica d’edu­cació, si voleu. Allò de la importància de les ins­ti­tu­ci­ons que tant invo­quen quan ho neces­si­ten! Sos­pito, i no tinc asse­ve­ra­ci­ons dels interes­sats en què sus­ten­tar-ho, que a tots els fa més nosa que ser­vei la pura i sim­ple con­tem­po­rit­zació. Així estan les coses. Ens han venut l’excursió com el retorn a Europa després de set anys de no voler saber res del govern català. Millor que no ens vegin ple­gats. Ja no hi ha cap par­ro­quià a qui li cal­gui la foto i li fa nosa a més d’un. Misèria i com­pa­nyia, diria l’àvia Neus.