Europa et respecta, si et respectes

Giorgia Meloni ha esdevingut la primera presidenta del consell de govern de la història d’Itàlia. Ha desfermat a Europa una allau de crítiques i d’esquinçament de vestits dels políticament correctes. Tals aprensions estan justificades, i tanmateix la Sra. Meloni gaudeix d’una legitimitat democràtica que el seu antecessor, Mario Draghi, envejaria. L’expresident del Banc Central Europeu ha estat menys de dos anys al capdavant d’un govern barreja entre tecnocràtic i d’unitat nacional. A Itàlia li costa governar-se. Entre el 2011 i el 2013, esquivà la insolvència gràcies a un “govern tècnic” tolerat pels partits incapaços de posar-se d’acord, i liderat per l’excomissari europeu Mario Monti. Més recentment, el 2018, un obscur acadèmic sense experiència i de nom Giuseppe Conte fou encimbellat a la presidència de govern per a resoldre la paràlisi política.

No voldria que s’entengués que faig un elogi de Giorgia Meloni ni del seu partit Germans d’Itàlia, molt amics de l’espanyol Vox. Si els seus plantejaments ultradretans i populistes han trobat ressò entre àmplies capes de la societat italiana, i en particular de la classe treballadora, és perquè els partits i líders precedents han fallat estrepitosament en el seu deure de bon govern, durant dècades! La desafecció política ha empès força gent a voler provar alguna cosa nova. La coalició dels Germans d’Itàlia de Meloni amb la Lega de Salvini i la Forza Italia de Berlusconi tindrà la seva oportunitat, s’enfrontarà al principi de realitat i passarà comptes a les urnes com fa tothom en democràcia. Més al nord, Liz Truss, una novella primera ministra conservadora britànica, proposà al setembre mesures populistes en forma d’una immensa rebaixa d’impostos acompanyada de subvencions al consum energètic de les famílies, tot a càrrec de més endeutament públic. S’estavellà contra els mercats financers, que feren desplomar la lliura esterlina. Truss no ha durat ni set setmanes en el càrrec.

Quan li demanaren per Itàlia, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen declarà: “El meu enfocament és que si qualsevol govern democràtic vol treballar amb nosaltres, treballarem plegats.” Von der Leyen l’encerta. Mentre es respectin les regles de joc de la democràcia, la gent té tot el dret a escollir el govern que li plagui, que procurarà d’aplicar el programa polític pel qual l’han elegit. Com deia aquell famós professor universitari: “Ja els suspendrà la vida.” O no.

El raonament d’Ursula von der Leyen, nogensmenys, té una llacuna. Més aviat el perfora tot el llac de Constança, el més gros d’Alemanya. Si la Comissió Europea, abans i durant el seu mandat, deixà transcórrer set anys entre el 2015 i el 2022 sense rebre cap membre del govern català a Brussel·les... Vol dir que el govern de Catalunya no era democràtic? Tret de l’infame article 155 imposat pel govern de l’Estat espanyol, això no se sosté. Som més respectables ara, amb un govern sostingut per 33 diputats al Parlament, que fa un any, i dos i tres o quatre?

El que és ‘vox pOpuli’ i Ursula von der Leyen no diu és que el govern espanyol posa i treu vetos al contacte directe entre el govern català i la Comissió Europea segons li convé. I que l’executiu comunitari li ho permet. Això forma part del principi de realitat per als polítics catalans. L’autonomia catalana està sotmesa als designis dels polítics (i jutges) de Madrid.

La solució no passa per “fer bondat”, segons els cànons espanyols, perquè al nostre govern li perdonin la vida i li deixin fer alguna foto a Brussel·les mentre ens colen noves humiliacions, a tots els catalans. Cal capgirar l’actitud, i confrontar la Comissió Europea sobre els motius del seu bloqueig a un govern democràtic. No té cap raó confessable que ho justifiqui. Per què no ens rebien i ara sí? Per què algú insignificant a nivell de la UE com Salvador Illa té reunions a dojo amb comissaris europeus? És tan descarat, que Illa es permet trolejar el president Aragonès tot oferint-li en públic si vol que transmeti algun missatge a Brussel·les. El líder de l’oposició tracta el president de la Generalitat com un subordinat perquè el poder ve de Madrid.

A Europa ens començaran a respectar quan ens respectem nosaltres mateixos. No abans.