Djuna

La Djuna, i no la Lluna, ni la Yuna, ni la Pruna com li diuen molts humans, és la meva gossa. Una teckel de pèl dur que ret homenatge a l’escriptora d’El bosc de la nit.

Ben mirat, es pot comptar el temps de viure pels gossos que has estimat, i la vida humana i la seva esperança de vida duren aproximadament la vida d’uns cinc gossos. No és fàcil i a la vegada és un dels regals més importants que ens pot fer l’existència. Lamento molt la gent que no ha conegut mai l’amor d’un gos o d’un gat, em refereixo a un amor sincer, no pas a humanitzar-los excessivament i fer-los fer papers que no toca. Em refereixo a un gos alegre, que corre pel camp mentre tu camines, que està als teus peus mentre treballes, que arribes a casa i et fa mil festes. Em refereixo a la font de salut sincera que representen i en aquest sentit els estudis són conclusius: les persones que tenen animals domèstics viuen millor i viuen més anys.

En canvi, les dones que es casen amb homes, segons la reputada sociòloga Eva Illouz, viuen pitjor, disminueixen la seva qualitat de vida i acaben perdent-hi, però ves per on és un tema del qual no es parla gaire per no dir gens. En canvi, pobres animals, són qüestionats contínuament, i els que ens els estimem podem ser víctima de mil prejudicis: que si substitueixen afectes legítims, que si els estimem més que les persones, que si, que si... quan potser l’ésser humà és natura, i conviure amb natura, natura viva, és com tenir un tros de bosc, o un tros de mar, amb ànima dins de casa. Però, als que estimem els animals, tant ens fa el que diguin, no renunciarem a algun dels tresors indiscutibles de l’existència perquè fa de senyora excèntrica.

Sigui com sigui, fa poc em vaig comprar unes vambes intentant dissimular les llàgrimes que inevitablement em queien. Eren les primeres que sabia que no faria servir amb la meva gossa, una teckel de pèl dur de 10 anys. Malgrat totes les caminades que hem fet juntes, cada vegada estava més cansada, cada vegada patia més caminant i la conversa amb la veterinària em va confirmar el que ja sospitava: era massa gran, no podia fer caminades llargues, havia de limitar la seva activitat física a passejades de curta durada.

Per mi era molt dolorós i durant molt temps vaig evitar fer cap excursió. Em limitava a passejades curtes, donava la culpa al mal temps, o al fet que estava molt cansada, o que preferia llegir al pati que sortir a caminar. Dins meu la veia, jo preparada per marxar, amb tot el ritual de sempre: pals, vambes, motxilla amb la seva aigua i ella boja per sortir, remenant la cua, saltant i jo... dient-li que no, que aquest cop no podia i tancar la porta rere seu. La imatge em perseguia i vaig fer tot el possible per evitar-la.

Per la meva ment passaven totes les caminades, excursions, viatges que havíem fet juntes. De fet, aquest va ser el meu principal objectiu quan va arribar a la meva vida, tenir un gos per gaudir-lo, per poder anar amb ella a tots els llocs. Juntes hem agafat desenes de trens, hem menjat a moltíssims restaurants, hem anat a la ràdio, a la televisió, a presentacions de llibres, a reunions. Recordo quan vaig agafar un entrenador per educar-la, només volia això jo: una gosa educada que pogués anar per tot arreu. Una gossa per viure-la. No és fàcil, la principal norma per ser una bona mestressa és ser justa, així que, si vols que un gos estigui als peus d’una taula durant unes hores, abans cal saber que s’haurà pogut esbravar en tots els sentits de la paraula: estar ben passejada, amb les necessitats fetes, menjada i beguda. I jo també m’he educat tant com he pogut, no recordo una sola vegada que hagi deixat cap caca al carrer i tots els pipís els he esbandit amb una ampolla d’aigua i sabó que portava a la motxilla.

Així que aquesta gossa que m’ha acompanyat fidelment sempre i en totes les ocasions durant més d’una dècada, finalment havia de quedar-se a casa. Vaig posar-me les noves vambes, els pals, la motxilla, l’aigua... vaig fer el ritual que havíem fet tantes vegades plegades durant tants anys però, en comptes de venir saltant, es va quedar al seu jaç, mirant-me, sense ni acostar-se. Fins i tot en això sap ser generosa. Quan vaig sortir deixant-la a casa vaig pensar que havia arribat el moment de comprar un cotxet per a gossos. Que camini el que pugui i la resta ja l’arrossegaré jo.