Pas de mamut

Amb una mandra infinita i la parsimònia d’un mamut, l’Estat espanyol es planteja moure una pota per reformar el delicte de sedició al Codi Penal –que triplica les penes d’altres països europeus– i, d’aquesta manera, pal·liar el mal d’ulls que fa al món democràtic la sentència/persecució als presos/exiliats polítics catalans per part de la democràcia espanyola. Aquesta serà l’aportació de Pedro Sánchez al conflicte secular entre Espanya i Catalunya i la pírrica concessió de l’Estat que ara governa, a canvi de tenir l’independentisme dividit, commocionat i desactivat per a almenys una o dues generacions.

Arribats a aquest punt i veient com li cau la pell a tires a cada embat, resulta extremadament difícil saber si la tendència catalana al progrés de la societat hispànica és un destí assumit amb resignat pragmatisme o el resultat d’una variant masoquista de la síndrome d’Estocolm. Uns voldran pensar que la reforma minimitzarà els danys (i altres que tindran més credibilitat per infringir-los), però quina mena d’avenç suposa maquillar un codi penal caspós quan l’Estat és una fàbrica de caspa que converteix Tamara Carrasco en terrorista, l’exconseller Puigneró en general d’un esquadró de drons o una manifestació pacífica en un cop d’estat violent? On és la batalla, a reduir el càstig o a no admetre un crim que no has comès? Organitzar un referèndum no és un delicte, en una democràcia, és clar. El Consell d’Europa acaba de declarar que la lluita “pacífica” per la independència tampoc és delicte, sinó llibertat d’expressió, i l’ONU conclou que l’empresonament dels líders independentistes va ser “arbitrari” i que Espanya els ha vulnerat els drets. El que estan dient aquests organismes és que el problema és Espanya, no el seu Codi Penal. Millorin-lo si poden i els deixen, si pot ser no paguin un preu però tinguin clar que, si el mamut decideix per fi moure mínimament una pota, serà per continuar esclafant el que hi té a sota.