Put

Cada cop que el Kremlin comet una de les seves múltiples atrocitats a Ucraïna (bombardejos d’infraestructures civils, violacions, robatoris, tortures, assassinats...), els supervivents civils asseguren que no entenen, en absolut, per què ho ha fet. I molts russos tampoc ho entenen, com ara els 700.000 que han fugit del país per no haver de participar en la guerra (o per haver-hi protestat en contra). Segons John Sweeney (un dels periodistes de guerra anglesos més premiats) la brutalitat emprada a Ucraïna és només l’últim exemple d’una tirallonga d’actes de violència que han tingut lloc a partir del 1999, any en què Putin es va convertir en president interí de Rússia. El setembre del 1999, quatre bombes van matar més de 300 persones en diverses ciutats russes, Moscou inclosa. De seguida, Putin en va culpar els txetxens (“Són animals bojos”) i la seva popularitat, abans nul·la, va augmentar a l’acte (i la segona guerra txetxena es va posar en marxa). Però els txetxens no hi tenien res a veure: a la ciutat de Ryazan, els residents d’un bloc de pisos ja havien interceptat uns agents de l’FSB que portaven una cinquena bomba feta de RDX, un explosiu només utilitzat per les forces armades. I el 2002 uns txetxens armats van entrar en un teatre de Moscou i van convertir el públic en ostatges. L’FSB va gasejar el teatre, matant 170 persones, però van deixar que el líder dels txetxens marxés: un tal Terkibaiev, identificat per un equip d’investigadors com un agent provocador de l’FSB. I la llista d’importants personatges russos anti-Putin assassinats en circumstàncies estranyes és llarguíssima: Litvinenko, Politkóvskaia, Nemtsov... Cap d’aquestes operacions mortíferes hauria pogut tenir lloc sense l’aprovació de Putin –i estem parlant de víctimes russes–. Per ell, doncs, matar civils ucraïnesos deu ser poc més que una bagatel·la. O una cacera, tot i que feta amb mala punteria.