Actes de resistència eclesial

En molts calendaris digitals i personals apareix l’opció de crear un esdeveniment d’agenda amb una certa periodicitat. Faci’n la prova, agafin el seu mòbil i vagin a agenda. Creïn una cita o esdeveniment i podran marcar l’opció de si l’acte en qüestió vol que li aparegui la setmana vinent o l’any vinent. Periodicitat setmanal, mensual o anual, li diuen. Sovint els esdeveniments anuals corresponen a aniversaris, sants o efemèrides festives significatives i familiars.

En els calendaris de molts col·lectius, associacions i plataformes, però, hi apareixen altres tipus d’actes. Actes que es repeteixen anualment, que congreguen més o menys públic i que solen tenir un fil conductor concret o una motivació al darrere. Són els actes que jo anomeno de resistència, o de persistència. Actes petits, o grans; vistosos o sobris; de molt, poc o nul ressò mediàtic, però que compten amb una trajectòria d’anys a l’esquena que els fan candidats a ser actes de resistència.

Penso en la vetlla de pregària davant del Centre d’Internament d’Estrangers a la Zona Franca que fa vuit anys que organitza la Fundació Migra Studium dels Jesuïtes. També en la pregària de la Vetlla de la Creació que fa anys que se celebra en parròquies de Barcelona per reivindicar la cura de la Terra. O l’acte pel treball decent que organitza la Plataforma Església pel Treball Decent des d’almenys l’any 2016. Em ve al cap també els trenta anys que té la campanya Ningú Sense Llar que organitzen les Càritas en col·laboració amb la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). O l’acte que pels volts del 8-M organitza la Coordinadora Catalana de Dones Creients i Feministes, hereva del Col·lectiu de Dones en l’Església que va néixer fa més de trenta anys. I la llista seria molt llarga.

Un dels components importants d’aquests actes és la permanència. Aquestes vetlles, aquests actes, aquestes reivindicacions sovint responen a temes permanents, però que no sempre estan de la mateixa manera a l’agenda, ni social ni mediàtica. El fet que cada any hi siguin, amb més o menys públic, però, fa que l’acte prengui molt relleu i molt sentit. Malgrat passar el tema de moda o el focus mediàtic saltar a una altra qüestió, ells hi continuen, sempre hi són.

En un moment actual com el nostre en què tot sembla que es mesuri en impactes, en clics, en rellevància i, en definitiva, en números, aquests actes no apareixerien mai en els rànquings de popularitat. Però és que he oblidat afegir que aquests actes que jo anomeno de resistència eclesial no mesuren l’impacte en números, sinó en sentit. Al final, si ens fixem en aquests actes des del punt de vista espiritual, l’impacte que tenen és intangible, difícil de mesurar. Allò que cadascú podria fer a casa seva sol, pregar, pensar i reflexionar, pren una dimensió i un impacte major en comunitat.

Acció de resistir o de resistir-se. Poder de resistir. Resistència a la fatiga. Actes invisibles, de formiga, que any rere any apareixen en els calendaris d’aquella gent que són els esvalotadors, els incitadors, els culpables en definitiva. Culpables? Sí, culpables de continuar resistint i persistint per causes sovint oblidades i perdudes, però causes.