Que burra, la Masdeu!

A poc a poc l’estrany cas del dipu­tat De Dal­ma­ses deixa de ser estrany, deixa de ser cas i deixa de ser De Dal­ma­ses. És el cas de Borràs i els que la vol­ten, que déu-n’hi-do la ver­gas­sada al cap que tra­gina cadascú per reac­ci­ons que tenen i decla­ra­ci­ons que fan. Colla de dròpols engan­xats a totes les balles­tes que els han parat i que no tenen perdó dels mili­tants per pae­lles bru­tes que sur­tin a emmas­ca­rar-los, que n’hi ha mol­tes. La guàrdia de corps del lau­risme (De Dal­ma­ses, Cue­vi­llas i Mas­deu) són can­di­dats a tot premi lli­mona, marxívol, vina­gre o mosca borda que s’ator­gui, però la palma és per a la Joana Masdéu. Pot­ser no sabrem mai amb cer­tesa qui és Joana Mas­deu, però vist com i quan ha sal­tat a l’escena i la mala traça exhi­bida per piu­lar fakes, és burra, burra, burra. O burro, burro, burro. No és estrany que una ment tan pre­clara canviï de gènere en adop­tar un pseudònim. S’hi ha esforçat de tal manera que costa tro­bar-li el sinònim més ade­quat: ase, babau, badoca, bajà, beneita, bleda, bori­not, cap buit, cap d’ase, cap de cara­bassa, cap de fava, cap de meló, cap de suro, capsi­grany, cara­llot, car­xofa, ceba­llot, cretí, curt, curta d’ente­ni­ment, curt de gam­bals, encan­tat, enze, estúpid, fava, gamarús, gusa­rapa, idi­ota, igno­rant, imbècil, liró, lla­nuda, lluç, nècia, obtús, ore­lluda, pallús, panoli, ruc, saba­tot, sapas­tre, soca, sòmines, tanoca, terròs, tòtila, totxo, tros de quòniam, xim­plet, par­dal o suro. L’àvia Neus pot­ser tri­a­ria saba­tot.