Per què el fill no llegeix?

Són Fires, a Girona, i el primer dia ja li fallo. Se l’emporten a les atraccions els altres pares i mares de l’equip de bàsquet perquè els que estem massa enfeinats puguem anar treballant sabent que la mainada estarà en bones mans. Me n’envien fotos, fent el senyal de la victòria just abans d’entrar al castell de la por o enfilat a les muntanyes russes, i després, menjant-se un frankfurt que a casa sempre rebutja, potser per fer-me pagar que no tingui temps ni de cuinar plats d’aquests que en diuen saludables, amb cocció lenta i molta verdura escollida. Sé que és ell, però quasi no el reconec. Els fills, a una certa edat, només són nostres si nosaltres érem allà. No comptava que es manifestés pel seu compte. Se’l veu més desinhibit, més gran i tot. El mateix dia, una bibliotecària que aprecio comparteix a les xarxes un reportatge que insisteix en la temuda plaga: els infants d’ara no llegeixen prou perquè les famílies no els “acompanyen” en l’adquisició d’un hàbit en absència del qual es crea una fractura irremeiable a partir de secundària. Empasso saliva. Mai no vaig tenir temps de llegir al meu el conte d’abans d’anar a dormir, com tampoc en van tenir els meus pares, en una casa on els llibres, els pocs que hi havia, formaven part més aviat d’un respecte abstracte per la cultura que d’una manera real de practicar-la. I així i tot van inculcar-nos, sense cap programa d’animació pel mig, que la lectura era una forma de felicitat. Potser volem dirigir massa els nostres fills cap allà on se suposa que convé anar. A vegades, com al castell de la por, se’ns fan grans mentre nosaltres no hi érem.