El declivi dels cinemes

Al llarg de l’últim any, s’ha produït un degoteig de tancament de sales de cinema a les comarques gironines, l’últim, el de l’Arinco, de Palamós. De fet, la davallada ja va començar fa anys, amb l’entrada en tromba de les plataformes digitals, que prometen bon cinema sense haver de moure’s de casa. I sí, això no es pot discutir; és còmode. Però, si t’agrada el cinema i tot el que comporta (la visió, el so, la sortida de casa, compartir l’experiència amb amics, parella o familiars en general, etc.), la comoditat no em sembla una raó de pes (almenys cada cap de setmana) per deixar de banda una activitat que molts hem viscut, de bon grat, durant dècades i que ha format part de l’oferta imprescindible d’oci engrescador de diverses generacions.

Com va dir el director David Lynch, en una entrevista d’un mitjà nord-americà, allò fonamental és l’experiència de veure una pel·lícula en grup, a les fosques. “Em resulta trist l’imperi de les pantalles petites. Molta gent veu el cinema a l’ordinador. I és una altra cosa. Veure una pel·lícula és entrar en un món a les fosques, sense telèfons que sonin, ni res al voltant; sense res que pugui trencar l’experiència”, deia Lynch. Doncs, això mateix; es tracta d’una experiència a l’abast de tothom, que val la pena viure. Cal despertar consciències i fer entendre que el cinema, a banda de si una pel·lícula resulta més o menys bona, és també una via de socialització (o de volguda introspecció, segons els casos) i una manera d’allunyar-nos de la individualització, cada cop més marcada, que ens imposen les innovacions tecnològiques.

Algunes empreses s’han reinventat, ofereixen serveis addicionals o s’ubiquen com a part de grans complexos d’oci, i aguanten l’estrebada, de moment. Hi ha ajuntaments, com ara el de Begur, el de Torroella de Montgrí o el de Palafrugell (tot i que, en aquest cas, amb el cobrament d’una petita taxa a l’entitat responsable de la projecció, el Cine Club Garbí), que han apostat per mantenir viva l’experiència de gaudir de la màgia que envolta una sessió de cinema. Però, amb això no n’hi ha prou. I és que la majoria d’administracions del país consideren el cinema una activitat d’oci i no pas una font de cultura. I aquesta impressió pot firmar la sentència de mort de moltes més sales. És trist.