Torn de paraula

Quan penses que vens d’avall, comences la intervenció a la taula rodona on generosament t’han convidat recordant que el teu pare era electricista, que és com dir que ets la invitada que fa tretze i que portes mala sort. Hi ha dones que no aprendrem mai a comportar-nos dalt d’una tarima, i ens tornem mig marxistes, mig senyores de fer feines, cada vegada que obrim la boca en públic. Portava un guió de coses mitjanament saberudes per dir, les coses que s’espera que digui algú que almenys ha vorejat el tema que els altres aborden amb tanta confiança, però això de l’audiència imposa molt. Et mires la gent asseguda al davant, i de cop et sents com en Nick Adams d’aquell conte de Hemingway, que en el moment d’advertir Ole Andreson que uns sicaris han vingut al poble a matar-lo troba que la frase sona ridícula. Potser per això vaig baixar avall, fins a la casa dels pares i la petita biblioteca de quiosc que hi teníem, ben bé per aferrar-me a algun coneixement concret. N’hi ha molts que venim d’aquests esquinçalls. A la nostra taula, havíem de parlar de periodisme, però vaig perdre més minuts dels que em tocaven explicant que hi havia arribat per casualitat, que el més normal hagués estat que repartís pizzes, potser el que més convenia a algú que no tenia cap vocació de fer-se sentir, ni de transformar el món amb les quatre ratlles que escrivís, i que ara, en el fons, estava malgastant el seu torn de paraula demanant permís per fer-lo servir. “Potser”, vaig gosar dir, és l’adverbi que em surt més sovint. Algunes dones no sabem anar enlloc sense una partícula atenuant.