Anàlisi
A la cinquena torna Netanyahu
Benjamin Netanyahu, imputat per diverses causes de corrupció, cosa que ha motivat un llarg període d’inestabilitat política, després de cinc eleccions des del 2019, tornarà a ser primer ministre d’Israel gràcies a la seva victòria en les eleccions de l’1 de novembre. Una victòria aconseguida no tant per mèrits propis, sinó pels errors dels partits que formaven el bloc del canvi i la desfeta de l’històric Partit Laborista. Un bloc anti-Netanyahu liderat per l’ara primer ministre en funcions, Yair Lapid, que no va acceptar, setmanes abans que es convoquessin aquestes eleccions, trametre al Parlament una modificació de la llei electoral per tornar a posar el llindar per aconseguir representació en el 2,5% vigent fins al 2014, davant el 3,25% actual. La debilitat de l’històric partit d’esquerres Meretz o la divisió dels partits àrabs que es presentaven en tres llistes, ja augurava que algunes de les forces contràries a Netanyahu es podien quedar fora de la Kenésset (Parlament israelià), com ha passat. I, tot i haver millorat notablement els resultats en relació amb les anterior eleccions, Yeix Atid, el partit de Lapid, que ha passat de 17 a 24 escons, el Likud de Netanyahu i els partits religiosos i d’extrema dreta que li donen suport han aconseguit 64 dels 120 escons. Si Lapid hagués tramitat la modificació de la llei electoral, el Meretz, que ha obtingut un 3,16, i el partit àrab Balad, amb un 2,90, que han quedat fora, haurien tingut tres diputats cadascun i probablement Netanyahu no hauria arribat als 61 escons que donen la majoria.
Israel serà governat ara per l’incombustible Netanyahu, que té com a principal motivació perpetuar-se en el poder després de gairebé setze com a primer ministre, evitar la presó i continuar reduint el territori de l’Autoritat Palestina amb l’ampliació dels assentaments i l’expulsió de més àrabs de Jerusalem. També serà governat per uns jueus ortodoxos del partit Shas i el de Judaisme i Unitat de la Torà, i aquesta és la principal novetat, la candidatura Partit del Sionisme Religiós, liderada ara per Itamar Ben-Gvir. Ben Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu”.
Ben Gvir és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins, sinó també cap als àrabs israelians. Tot i que Ben Gvir fins ara era rebutjat o ignorat per molts mitjans de comunicació pel seu discurs violent i racista i partidari de retirar la nacionalitat als àrabs israelians, ha esdevingut tercera força amb 14 diputats. Així doncs, a canvi que aquests partits religiosos i supremacies blindin la immunitat judicial a Netanyahu, aquest donarà suport a modificacions legals que atorguin més privilegis als ultraortodoxos i colons, i a la imposició de normes restrictives que retallin llibertats civils, començant pels drets dels homosexuals o les dones. Evidentment, tant els uns com els altres comparteixen que cal endurir la política vers els palestins i donar més poders a la policia i l’exèrcit per disparar contra manifestacions d’àrabs i palestins, tant dins del territori israelià com a Cisjordània. I això els resultarà més fàcil si es retalla el poder i la independència que encara té el Tribunal Suprem i es tenalla els mitjans de comunicació, com ja s’ha fet amb moltes ONG. Cap aquí camina Israel.