Tenir moral

La moral vindria a ser una mica com la plastilina, per allò que és emmotllable en funció dels gustos, i interessos, de cadascú. Pels que miren que la seva estigui a l’altura i se sustenti en valors en aparença rectes o pulcres, allò que et posa realment a prova no són els fets o actituds en si mateixos, per molt menyspreables que siguin, sinó la reacció que un adopta davant seu. Anem a un exemple. La fúria policial que es va desfermar l’1 d’octubre del 2017 va ser un episodi degradant per a l’Estat espanyol però, per irracional que sembli dir-ho, aquelles imatges de cops de porra i coces voladores no van ser el pitjor de tot plegat. Infinitament més greu va ser la resposta d’aquest mateix Estat en els dies, mesos i anys posteriors, absolutament incapaç no ja d’entomar un exercici mínimament digne d’assumpció de responsabilitats, sinó que la ignomínia va arribar a tal punt que alguns d’aquells agents amb la testosterona desfermada avui tenen una condecoració oficial a la tauleta de nit com a mostra d’agraïment. I no tenir moral és justament això. Una manca evident de principis, essencialment ètics, que ara, de nou, queda al descobert, i de la manera més crua, amb el drama que es va viure a la frontera de Melilla amb la mort d’almenys 23 immigrants al juny en una intervenció policial més que obscura. Un incident abjecte i que és indicatiu de quins esquemes mentals caracteritzen certs comportaments uniformats, però que esgota tots els qualificatius possibles a l’hora de descriure la gestió que n’ha fet a posteriori l’autoproclamat govern més progressista de la història. Primer mirar cap a un altre costat, i després negar tota responsabilitat quan una revelació de la BBC els ha deixat poc menys que amb el cul a l’aire a tots, començant per un ministre de l’Interior que si tingués uns mínims principis, només els més bàsics, ja hauria redactat i firmat la carta de dimissió. De moral, ja sospitàvem que n’anaven coixos. Però ara també veiem que ni vergonya per dissimular-ho els queda.