‘No miris a dalt’ a la catalana

Fa uns dies vaig escoltar íntegrament la compareixença de científics davant la comissió d’Acció Ambiental del Parlament sobre la inconveniència dels macroparcs eòlics a la Costa Brava nord.

Escoltar detingudament els arguments que enllaçaven ben planificadament els diferents ponents hauria de ser un exercici obligatori per a totes les persones que tenen competències en les aprovacions de projectes de renovables amb un fort impacte ambiental i territorial. Explicaven que la riquesa dels ecosistemes marins de la zona són d’una elevadíssima importància, fins al punt que representa un dels llocs amb més biodiversitat de tota la Mediterrània. Hi ha representació del 70% dels hàbitats marins de la Xarxa Natura 2000, la meitat dels invertebrats de la Mediterrània occidental i un 33% si tenim en compte els vertebrats i la part vegetal. Tota la zona on es vol instaurar el parc eòlic marí és una zona d’intens transport de sediments, provinents del nord –del golf del Lleó–, que porten molt de krill, que és una peça fonamental de tota la cadena tròfica de la biodiversitat a bona part de la costa catalana.

Després descrivien les característiques dels parcs eòlics marins, basant-se en els diferents projectes, i quina afectació directa tindria sobre tota la biodiversitat de la zona. Una de les frases clau, per a mi, ha estat: “Cal tenir present que la biodiversitat és un aliat en la solució per la lluita contra el canvi climàtic.” La qüestió de la planificació marítima, per part de l’Estat, i per membres que varen formar part de l’elaboració del primer pla d’ordenació de l’espai marítim també ha estat clau. I per acabar la impossibilitat de poder fer una transició amb el consum actual per manca de matèries primeres i l’elevat cost de construcció. Tot plegat ha estat molt interessant i gratificant. Alguna parlamentària ha lloat la presència de tots els científics, però d’altres han fet preguntes que són fruit de no haver escoltat o de no haver entès res. Aquesta ignorància m’ha fet pensar en la pel·lícula No miris a dalt, que narra tan bé la distància entre científics i polítics. Fa anys que la ciència adverteix del canvi climàtic i darrerament, que no es pot fer a l’esquena dels ecosistemes i la biodiversitat que els acull. Aquesta compareixença fou un tastet de la nostra estupidesa humana.