El futur de l’economia catalana
Catalunya durant el segle XIX i fins a mitjan segle XX era definida com una zona en la qual dominava el sector tèxtil. La primera matèria –cotó, llana, seda– s’importava i els productes manufacturats es venien a la resta de l’Estat. L’Estat estava ple de venedors catalans. Però durant els anys 70 i 80 la indústria tèxtil rep un fort daltabaix. Els productes asiàtics es converteixen en la seva competència i les fàbriques tèxtils catalanes es van tancant una a una en un procés sense retorn.
Es presenta aleshores una situació difícil, ja que Catalunya ha de buscar una altra especialització, industrial o no, que li permeti mantenir la seva posició en l’economia de l’Estat. Aquesta dificultat es veurà compensada per l’aparició de noves especialitats, que aniran suplint la indústria tèxtil. Terrassa i Sabadell, dos exemples clàssics de ciutats dedicades a la llana, hauran de fer un tomb de 180 graus, mentre que altres han de buscar una substitució per al seu 40-50% dedicat al tèxtil. L’economia catalana actual manté, però, una petita part dedicada a aquest sector.
El canvi és quasi un miracle. Els gerents i executius de les fàbriques canvien el seu treball per altres ben allunyats dels que feien. Els propietaris fan el mateix amb tots els dubtes que tenen. En pocs anys, els treballadors de les fàbriques de filats, teixits, estampats i acabats canvien i es dediquen a un altra activitat ben allunyada de la primera. La vella indústria tèxtil es va anar reconvertint i avui dia s’ha convertit en una nova o novíssima indústria o semiindústria que es dedica altres camps molt diversos, i darrerament trobem també la consolidació de les start-ups, destinades a temes de gran diversitat, en el sector de la tecnologia.
El canvi és brutal i traumàtic. El món del treball ha canviat dràsticament. Fabricar teixits no té res a veure amb la fabricació de xips. L’etapa digital requereix una especialització que no té res a veure amb l’anterior. Els treballadors han de fer cursets per a adaptar-se per a una especialitat que no té res a veure amb el que feien. Els propietaris han de facilitar aquesta nova formació professional.
Catalunya hauria de ser els Països Baixos del sud d’Europa. El port d’Amsterdam cobreix les exportacions americanes i les del nord d’Europa. Catalunya podria cobrir els estats del sud i de l’est d’Europa, que coneix bé i amb els quals manté moltes relacions, gràcies a les facilitats que li dona el port de Barcelona i el canal de Suez, un dels impulsors del qual va ser cònsol a la ciutat de Barcelona, Ferdinand de Lesseps, al qual Catalunya hauria de dedicar alguna cosa més que una plaça al barri de Gràcia de la capital catalana.
El miracle es realitzarà. Sortosament a Catalunya hi ha força talent i les escoles professionals poden passar d’uns estudis tèxtils a les noves activitats que van sorgint, però a les quals ens anem adaptant. Catalunya no té mines per explotar, però sí que té treballadors amb ganes d’adquirir nous coneixements que substituiran els vells treballadors. Aquests s’hauran de jubilar, adaptar als nous temps o incorporar-se a un maleït atur que recull els obrers que no s’han pogut adaptar als nous temps.
