Tribuna
Una política exterior catalana
Quan hi ha un canvi de govern, els estats seriosos mantenen continuïtat en la política exterior en temes d’interès nacional. És lògic, perquè les qüestions prioritàries són molt més estables que els vaivens polítics interns.
Comencem pel més bàsic. Els catalans som dins de l’ONU, la Unió Europea, el Consell d’Europa i l’OTAN, i molt majoritàriament compartim llurs valors fundacionals.
Catalunya està abocada a la Mediterrània. Som un pont natural entre la Unió Europea i els països de l’altra riba, amb qui mantenim tants lligams històrics i culturals des de l’antiguitat. Volem ser un hub, és a dir, un centre d’interconnexió i intercanvi, tant per al Mare Nostrum com en general per a la indústria del coneixement. Cal donar més competitivitat a la nostra economia per a potenciar-la com a motor de prosperitat i benestar social en un món globalitzat. Per això ens urgeix el corredor mediterrani ferroviari. L’eix Barcelona-Tarragona és el tercer més important d’Europa en el transport de mercaderies, només per darrere de la conca del Ruhr a Alemanya i la italiana regió de Milà.
Atès que Catalunya aspira a esdevenir un estat, s’hauria de comportar com un estat, i sobretot en les relacions internacionals. Un breu incís: el Tribunal Constitucional espanyol n’és conscient, i, a les portes del Primer d’Octubre de 2017, forçà el canvi de nom de la conselleria d’Afers Exteriors per “Acció Exterior”. No té cap sentit des de la perspectiva de l’interès nacional que la Generalitat renunciï a obrir una delegació a Israel. I encara menys justificar-ho amb l’excusa que vol privilegiar les relacions amb Palestina, com si fossin incompatibles. Tots els estats europeus mantenen relacions amb els palestins i també amb Israel, que, per cert, és un estat associat a la UE. Recordem que l’estat jueu és qui més ha fet patir Madrid davant un eventual reconeixement de Catalunya com a estat independent. En conseqüència, el Consell de la República liderat pel president Puigdemont hi està al cas, i el maig passat anuncià la seva delegada a Tel Aviv, Aurora Campo.
Els catalans oferim al món l’especificitat de la nostra llengua i cultura. És prioritat aconseguir que el català sigui reconegut de ple dret com a oficial a la Unió Europea. El govern dels 33 diputats, en canvi, fa estranys acords a la taula de diàleg que rebaixen i aigualeixen aquesta aspiració. I que sabem per experiència que no es compleixen mai.
Finalment, des de la recrudescència de la repressió espanyola d’ençà del 2017, Catalunya ha de fer paleses davant les autoritats i opinions públiques europees les profundes mancances de l’estat de dret espanyol. Hem de ser una gota malaia. És incongruent que l’ex-exiliada i consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, declari que l’escàndol d’espionatge massiu a independentistes catalans amb el programa Pegasus “no vol soroll” a Europa, i que pretengui fins i tot que corrobora la necessitat de la taula de diàleg. Els polítics no haurien d’insultar la intel·ligència.
L’episodi més impactant i dolorós de vulneració de drets fonamentals dels darrers anys, tanmateix, són els atacs terroristes del 17 i el 18 d’agost de 2017 a la Rambla i a Cambrils. La Unió Europea no es pot permetre al seu bell mig el forat negre en relació a la seguretat, al dret a la vida i a la integritat física que resultaria d’una possible implicació dels serveis secrets espanyols en aquells atemptats.
Malgrat la gravetat dels fets, la nova direcció de la delegació del govern davant la UE ha intentat –sortosament sense èxit– posar traves al primer col·loqui d’alt nivell en anglès per denunciar que Espanya es nega a investigar els atacs del 17-A. El vídeo de l’acte The Right to the Truth and Terrorist Attacks, amb els catedràtics Jaume Alonso-Cuevillas i Nico Krisch, triomfa a Press Club TV. El vicepresident del Consell de la República, Toni Comín, i la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Dolors Feliu, en foren els presentadors, i una servidora tingué l’honor de moderar-lo el passat 17 de novembre.
Com És tradició a Catalunya: allà on no pugui o no vulgui arribar l’administració –en aquest cas, autonòmica– arribarà la societat civil. Es tracta de fer política exterior d’estat.