Maternitat i famílies

Aquests dies he acomiadat una amiga que viu un doble dol: s’ha separat de la parella amb qui convivia fins ara i no ha pogut realitzar el seu desig de ser mare als 45 anys. En contraposició, una altra dona que conec m’explica que deixa els nens davant la pantalla de l’ordinador per una qüestió de “supervivència”, ja que ella i el seu company treballen més hores del que voldrien i, quan arriben a casa, es troben amb tota la feina per fer. I és que la maternitat pot pesar com una llosa. A més, no sempre és desitjada. Aquesta és la circumstància que viu la Cecília, un dels personatges de La vida secreta de la Sylvia Nolan (Columna Edicions), la darrera novel·la de Núria Pradas. Es tracta d’una periodista republicana que, tot i estar enamorada d’un home, no vol tenir fills per diverses raons. Però acabarà essent mare en circumstàncies molt dures. Per a aquesta dona de mitjan segle XX la maternitat es converteix en una obligació imposada.

Avui dia també hi ha mares que viuen aquest fet com una càrrega, perquè tenen un treball precari i no disposen de gaires recursos ni d’ajuda familiar. Al mateix temps, les dones que no desitgen ser mares han estat molt mal vistes per la societat. Encara avui dia algunes d’elles se senten interpel·lades per la pròpia família. En contraposició, hi ha mares que fan de ventre de lloguer per encàrrec. Són dones que han de lliurar el nadó en el moment de néixer, com la Natalka de Les altres mares, de Laia Aguilar. A Les noies de pagès (Edicions Sidillà) una jove irlandesa, la Caithleen, i una amiga seva, la Baba, s’enfronten a patrons socials limitants i a la por d’una maternitat forçada (un altre personatge, la senyora Joanna, adverteix la protagonista del perill que algun home li “faci una criatura”). La dona valorada com a objecte de procreació. I, alhora, el desig de maternitat que tard o d’hora es desperta en una gran majoria de dones, ahir i avui. Un desig que no sempre es pot acomplir. Per això hi ha qui recorre a la inseminació artificial per problemes d’infertilitat, un fet que sembla anar en augment per causes diverses.

Sigui com sigui, la mitjana d’edat actual de les mares en néixer els fills se situa a l’entorn dels 32,7 anys, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Les mateixes dades indiquen que, durant les darreres dècades, cada any hi ha hagut descensos en l’índex de natalitat, malgrat el fenomen migratori. La realitat és palpable i la tenim al davant cada dia. Hi ha famílies que queden desateses pel que fa a les prestacions socials. Posaré un exemple: una cosina meva ha d’ajudar el seu fill, que està casat i té dues criatures, a pagar el lloguer, perquè no poden aspirar a cap mena d’ajuda. Aquesta parella, com moltes d’altres, pertany a una categoria de famílies que estan en terra de ningú. No són considerades família nombrosa (per tant, no tenen cap dels avantatges de què pot gaudir una família amb tres fills), tampoc reben cap altra mena d’ajuda, perquè excedeixen només d’un pèl el mínim d’ingressos (en el cas que cito, disposen de 22.000 euros nets i el mínim d’ingressos que considera l’Estat és de 20.000). No poden rebre els 100 euros que correspondrien a una mare treballadora, ja que la llei exigeix a la dona treballar 20 hores, fet que implica haver de pagar cangurs i quedar-se amb no res.

Aquestes famílies que no tenen cap mena de prestació són les dels nostres fills. Amb això ja ho he dit tot. Simplement ho constato, perquè no em sembla just. Tinc la sensació que paguem “els rics de sempre”, la classe mitjana baixa cada vegada més desafavorida. En aquest sentit, les polítiques d’esquerra no ajuden gaire. Per què no s’estudien els casos que queden en el llindar de desatenció? D’altra banda, hi hauria altres maneres d’incentivar la natalitat, com ara dotar les famílies amb més serveis gratuïts a la guarderia i a l’escola. Darrerament s’ofereixen més ajudes a famílies monoparentals, però les que tenen dos fills amb sous que voregen la precarietat en queden al marge. És un tema complex que s’ha de revisar. Em pertoca dir-ho, ara que ostento la categoria d’àvia i estic aprenent a callar i opinar menys sobre el que fan els joves de casa amb els nets estimats.