Creativitat o credibilitat ?

Només cal estar un petit temps d’absència per ado­nar-te que el món polític i econòmic can­vien ver­ti­gi­no­sa­ment. Vaig haver de dei­xar la meva presència quan teníem un govern de coa­lició i ara el tenim mono­co­lor i amb només trenta-dos dipu­tats. El món econòmic també s’està dete­ri­o­rant ràpida­ment, i el clima polític ha entrat en una exci­tació que no ajuda gens a fer política en el moment que, més que mai, hauríem de fer política i de la gran. Ara la política es fa majo­ritària­ment a la premsa, amb decla­ra­ci­ons més o menys punyents con­tra l’adver­sari, però estèril de pro­pos­tes i d’ini­ci­a­ti­ves polítiques de veri­tat. Aquest estat d’agi­tació ser­veix per com­plaure els pro­pis més pro­pers i exal­tats, però és inútil per cons­truir en posi­tiu per al país.

La capa­ci­tat nego­ci­a­dora del govern és erràtica i en molts casos obs­cu­ran­tista. Una mala estratègia per aple­gar adhe­si­ons àmplies. Tenim els pres­su­pos­tos del 2023 per nego­ciar i tot just s’està en les pre­li­mi­nars sense que el govern tin­gui clar amb quins socis els vol nego­ciar i apro­var. Sí real­ment els pres­su­pos­tos han de ser antiin­fla­ci­o­nis­tes veig difícil que la CUP i els comuns s’hi avin­guin, i només serà pos­si­ble amb un inter­canvi de vots amb l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i amb els soci­a­lis­tes apro­vant els del govern espa­nyol. Si no can­vien l’estratègia, tal com afron­ten la nego­ci­ació, amb Junts la veig molt difícil. Nego­ciar no és un empassa-te-la, i per això reque­reix nivell d’humi­li­tat, que fins avui no s’albira. Curi­o­sa­ment ara dels pres­su­pos­tos no se’n parla gaire, tot i que és la llei més impor­tant, perquè tota l’atenció està enfo­cada en la reforma de la sedició. Una modi­fi­cació que sense haver pres forma ja ha sus­ci­tat molta con­trovèrsia i ha pro­vo­cat grans con­tra­dic­ci­ons al govern. El govern català, de la nova figura penal en des­taca una pos­si­ble rebaixa de penes i el govern espa­nyol diu que és per apla­nar el camí per forçar el retorn del pre­si­dent Puig­de­mont per ser jut­jat. Uns argu­ments que poden esde­ve­nir munició ines­ti­ma­ble per als defen­sors dels exi­li­ats. En prin­cipi en aquesta reforma, si no s’esmena, s’hi ha introduït unes ser­vi­tuds que per­me­tran per­se­guir la dis­sidència i mani­fes­ta­ci­ons dei­xant-ho molt obert a la inter­pre­tació i la cre­a­ti­vi­tat de qual­se­vol jutge.

Amb aques­tes con­tra­dic­ci­ons tan fla­grants d’inter­pre­tació entre Espa­nya i Cata­lu­nya, o una part de Cata­lu­nya, per no equi­vo­car-nos, el més pru­dent és parar atenció a l’anàlisi que en fan els espa­nyols perquè seran ells els que ho inter­pre­ta­ran, fins i tot amb la pos­si­bi­li­tat de la cre­a­ti­vi­tat, per asso­lir els seus objec­tius, i con­vin­dran amb mi que, a l’hora d’inter­pre­tar o reto­car les lleis, de cre­a­ti­vi­tat no els en falta. El més sor­pre­nent és el canvi que ha fet ERC per nego­ciar i defen­sar aquesta reforma. Res­pecte d’aquesta tran­sició ideològica, no expli­cada, a Vilaweb Vicent Par­tal, amb la luci­desa analítica que el carac­te­ritza i amb dades del CEO, expli­cava les raons d’aquest canvi tan radi­cal. “Quan el CEO demana «Com creu que hau­ria de ser la relació entre Espa­nya i Cata­lu­nya?» resulta que avui tan sols els 58,2% dels que es decla­ren votants d’ERC es decan­ten per un estat inde­pen­dent, un 10% són par­ti­da­ris de l’auto­no­mia de l’Esta­tut que tenim, i un 25% es declara par­ti­dari d’un estat fede­ral espa­nyol. El 2015, a la mateixa pre­gunta, el 89% dels votants d’ERC volien la inde­pendència”. Vet aquí l’expli­cació d’aquest gir.

Amb les dades expo­sa­des s’entén per­fec­ta­ment aquesta cam­pa­nya mediàtica de l’espa­nyo­lisme i el neo­es­pa­nyo­lisme tan potent de tots els ter­mi­nals mediàtics a favor del canvi ideològic d’ERC. La cre­a­ti­vi­tat neces­sita ven­dre’s i molta publi­ci­tat; la cre­di­bi­li­tat és un atri­but que es gua­nya dia a dia amb el com­por­ta­ment i el com­promís.