Heribert i Pasqual

Una de les poques característiques que fan diferent la campanya electoral en què estem immersos és la irrupció del vot en blanc en el debat públic. Segurament, la causa cal anar a buscar-la en el fet que les opcions convencionals són un déjà-vu d’un interès molt limitat. Això, i que totes les enquestes –i totes vol dir totes– insisteixen, des de fa dos o tres anys, que el PSOE tornarà a guanyar, però sense majoria absoluta. És a dir, que s’allargarà, fins al 2012, l’ escenari actual.

Des del punt de vista de l’opinió pública, tant la catalana com l’espanyola, la convicció més estesa és que, ja que es reeditarà la conjuntura, també es reproduiran les estratègies. Més o menys tothom està d’acord que José Luis Rodríguez Zapatero continuarà governant i, des de Catalunya, res no fa pensar que ho hagi de fer més condicionat que la legislatura que ara s’acaba. De fet, no hi ha cap raó per preveure que s’hagi d’aturar la subhasta a la baixa que han protagonitzat els grups catalans a Madrid i, en conseqüència, el cercle dels entusiastes d’ambdues candidatures es redueix al perímetre dels més implicats en les direccions actuals.

Però la societat catalana demana canvis, i canvis profunds. Un territori desenvolupat en què la gent desconfia dels trens de Rodalies i del subministrament elèctric té problemes estructurals molt greus. I, si no hi ha més oferta que continuar políticament igual, no és estrany que l’opció –diferent– del vot en blanc trobi un cert mercat polític, encara que se situï fora dels circuits informatius convencionals.

Des de les dues fronteres del catalanisme, Heribert Barrera i Pasqual Maragall han arribat a un diagnòstic comú. Són persones que, com és obvi, ja no tenen res a guanyar en política, així que, amb raó o sense, són un símptoma que no es pot passar per alt.