Relació líquida

Dels creadors del “tu a casa teva i jo a la meva” arriba el concepte “relació líquida”, estès sobretot entre els joves. Una relació líquida no consisteix a fotre’s infusions en parella, ni a anar a pixar plegats, ni a fer-se moixaines sota l’aigua del mar fregant les algues i els eriçons amb els peus, ni a dutxar-se mútuament amb sifó a la barra d’un bar. Una relació líquida és, segons els modernets experts en tot, allò de “t’estimo molt però tampoc et flipis”. Diu un tal Zygmunt Bauman –el guru de la cosa– que les relacions líquides són vincles molt fràgils que establim amb les persones que ens trobem per la vida. Es veu que tenim por de lligar-nos als altres i més que vincles fem connexions sense cap mena de compromís, fet que arruïna qualsevol contacte. Aquell tòpic mastegat de “no fa falta que posem una etiqueta a això nostre”. Es tracta de patir poc, perquè ens entenguem, d’un joc en què perd qui s’enamora. Relacions fugaces, superficials i etèries que, per la seva debilitat, es trenquen amb excuses o conflictes de fireta. Els seus integrants solen ser individus –nois i noies– narcisistes però insegurs, i bastant mononeuronals. Se’n diuen relacions líquides per no dir-ne follamics, que es veu que quedava lleig i sonava a paraulota. Però és just això: quedar-se amb el plaer del sexe i el bon rotllo i desestimar les discussions de parella, els enfrontaments del dia a dia i els seus efectes col·laterals: anar a comprar, pagar factures a mitges, olorar els pets de l’altre, veure com mastega amb la boca oberta o discutir per qui treu el gos a pixar. El món se’n va a la merda i nosaltres li posem piles alcalines per accelerar-ho.